Debut esperançador

Hi ha alguna cosa essencial a Estrany riu que la situa en un lloc diferent, admirable i esperançador: un pensament de les imatges. En un moment en què el cine està segrestat per la narrativa, raptat pel relat, Jaume Claret Muxart debuta en el llarg amb una pel·lícula que ens recorda una cosa òbvia que semblem entossudits a oblidar: les imatges (la seva llum, la seva manera d’acompanyar els cossos) també poden estar travessades per les històries i per les emocions dels personatges.

Al llarg d’un estiu amb bicicleta amb la seva família, a la vora del Danubi, l’adolescent protagonista d’Estrany riu (Jan Monter) descobreix l’amor i el desamor, la convivència en un mateix cos, el seu, de dues edats diferents, el desig i una revelació sempre dolorosa: que un dia els teus pares deixen de ser només els teus pares per convertir-se en persones complexes i, sovint, amb ferides. El director podria haver-se aferrat als codis més convencionals del drama d’aprenentatge, apuntalant verbalment i sentimentalment tots aquests temes. Però en lloc d’això troba la manera que les imatges, en calma però misterioses, serenes però en conflicte, expressin amb contundència i bellesa l’interior d’un adolescent en un dels estius de la seva vida. Un altre element interessantíssim és una qualitat espectral alliberada dels trops del cine fantàstic; la fantasmagoria brolla d’un lloc més abstracte i, sens dubte, més íntim.

Notícies relacionades

Una BCN en plena pèrdua d’identitat

Cristian Mungiu qüestiona el wokisme a Canes

‘Estrany riu’

Jaume Claret Muxart (Estrena: 3/10/2025)