Una faula noble i emocionant

Inspirada en una novel·la curta de Stephen King, La vida de Chuck és una pel·lícula comercial estranya, i això és bo. Relat en tres actes de la vida del misteriós Charles Krantz (Tom Hiddleston dona vida al personatge d’adult), que coneixerem de mica en mica, la pel·lícula de Mike Flanagan (Doctor Sueño, Misa de medianoche) és estranya per la seva estructura. No perquè estigui dividida en capítols i la història sigui desordenada, sinó perquè aquests blocs són totalment diferents entre si (en gènere, to, estat d’ànim) i perquè dialoguen d’una manera molt particular. També és estranya perquè no hi ha indici de desconfiança o de cinisme: és una pel·lícula noble, i això, avui dia, la fa exòtica. I és estranya perquè mostra les emocions sense cap mena de pudor, i les situa en primer pla i les verbalitza. Tot i que abraça foscors (el primer acte és interessant en aquest sentit), Flanagan opta per l’amabilitat i la llum per compondre una faula sobre la vida, la mort i l’espai que ocupem en l’univers. No obstant, tot i que la intenció és més que clara, La vida de Chuck es ressent d’una posada en escena de les emocions massa artificiosa, un text que en alguns moments confon ser clar amb ingenu i subratllar excessivament la naturalesa fabuladora de la pel·lícula.

Notícies relacionades

Les estrenes en plataformes de desembre: Michelle Pfeiffer, Kate Winslet i Santiago Segura tornen per Nadal

Els ‘textos explícits’ i l’encant del dolentot

‘La vida de Chuck’

Mike Flanagan (17/10/2025)