Frontisme: Catalunya i Madrid

¿Per què Catalunya segueix presonera del frontisme? La doctrina Borràs –el Parlament és sobirà i pot decidir-ho tot ja que no està subordinat ni a les lleis ni als jutges– és contrària al full de ruta defensat per ERC: «Govern eficaç per tenir més vots i negociar amb força amb Madrid a la taula de diàleg». I Borràs només creu en la taula si demostra que no hi ha diàleg possible. Puigdemont ja es va encarregar la passada legislatura –a través de Torra– que la taula es reunís una sola vegada.

¿Per què ERC està atrapada per Puigdemont? Hi ha dos grans motius. Un és certa covardia, té por de ser acusada de «botiflera» si trenca amb JxCat. L’altre és el càlcul, si Aragonès fos investit amb els vots dels comuns i el PSC –cosa possible– ERC ja no podria cargolar Pedro Sánchez. Favor, amb favor es paga. Els vots a Sanchez a Madrid serien retribuïts –tant se val– amb els del PSC a Pere Aragonès. Rufián no podria seguir tronant.

¿Però per què aquesta aversió (o por) al PSC quan a Euskadi no hi és i fins i tot la polarització va desaparèixer després d’Ibarretxe? Després de les eleccions basques de l’any passat, el PNB (31 escons) i Bildu (21) van sumar 52 escons, àmplia majoria absoluta en un Parlament de 75. No obstant, el PNB no va dubtar a reconduir la seva coalició amb el PSOE. Com després de les eleccions del 2016. I el terrorisme ja no és un obstacle perquè fa ja anys que ETA va deixar de matar.

¿Per què doncs? Potser perquè CDC es va suïcidar amb Artur Mas i perquè ERC, tot i que alguns dies hi somiï, no té la solidesa del PNB. Dolent per a Catalunya, per a Espanya i –em temo– també per a ERC.

Una altra cosa diferent és que la polarització sembla estar apropiant-se també de la Comunitat de Madrid. Més enllà fins i tot de la divisió en blocs que domina la política espanyola. La temptativa d’Arrimadas de prendre el poder a Múrcia –per manar en una comunitat autònoma i tenir perfil propi davant el PP– sembla fracassada. No dominava tots els seus diputats perquè l’arribisme és superior del que ella sospitava i perquè Teodoro García Egea, amenaçat al seu feu, s’ha regirat amb dents i ungles i ha aconseguit tres trànsfugues que ara seran ‘ministres’ de la comunitat autònoma. 

I Múrcia ha donat llum verda a allò que Isabel Díaz Ayuso i Miguel Ángel Rodríguez, durant anys cap de propaganda d’Aznar, volien des de fa temps: expulsar del Govern els seus socis de Cs i convocar eleccions amb l’esperança de treure majoria absoluta. Casado es va resistir sempre a l’operació perquè prioritzava les aliances amb Cs, però després de «la traïció» de Múrcia estava obligat a reaccionar amb contundència. 

Ayuso, predicant l’evangeli trumpià de «socialisme o llibertat» vol menjar en l’electorat conservador de Cs i en el de Vox. És la recepta Aznar: unir tots els vots a la dreta del PSOE. Ayuso creu que pot i hi ha declaracions seves en les que es confessa «meitat monjo, meitat soldat». Del PP, però molt temptada per Vox.

Si Ayuso triomfa es convertirà no només en una jove Esperanza Aguirre sinó en la promesa de futur del PP espanyol. Arraconaria a províncies Núñez Feijóo i deixaria Casado en incòmoda situació. Cayetana ja aclama. 

Però Ayuso i Rodríguez són temeraris. Si l’esquerra es manté, necessitaria escombrar els 24 diputats de Cs –que no són pocs– fent que quedessin per sota del 5%. És possible, gens segur. I tot i així és molt probable que necessiti la coalició amb Vox. Això no li molesta, cal unir –com sigui– tot el que està a la dreta del PSOE.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si a Madrid Cs desapareix hi haurà via lliure per a una estratègia «liberal» contra el desordre i el socialisme, per treure Espanya de les empentes del Front Popular. Jaime Mayor Oreja ‘dixit’ (’Abc’).

El frontisme no acaba a l’Ebre. Ara va pel Manzanares.