Sense immunitat

Això és just el que acaba de passar. Amb independència de les majories que hagi obtingut l’autorització, el fet és que la decisió del Parlament és sobirana i, tot i que queda alguna remotíssima oportunitat de revocar-la, molt probablement s’imposarà. Estant els tres europarlamentaris –que seguiran sent-ho, però sense immunitat– establerts actualment a Bèlgica, les seves opcions d’evitar que siguin entregats a la justícia espanyola passen perquè els jutges encarregats dels seus processos d’euroordre decideixin el mateix que van decidir en el cas de Lluís Puig, rebutjar la seva entrega perquè el Tribunal Suprem no és competent per jutjar-los i perquè no hi ha garanties que a Espanya se’ls respectin els seus drets fonamentals, segons va dir en aquell cas el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les. No és una mala carta de defensa, tenint en compte que l’esmentat tribunal és superior dels que ara han de decidir les euroordres.

El problema és que la decisió de l’esmentat Tribunal d’Apel·lació va ser clarament errònia, igual que ho van ser altres decisions anteriors de la justícia belga. Els seus tribunals han intentat eludir el tema de fons posant excuses processals que també van ser, sens dubte, desencertades. Conscient d’això, el magistrat instructor del Tribunal Suprem plantejarà una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea perquè es pronunciï sobre el tema, i l’esmentat tribunal, si segueix la jurisprudència que ha mantingut fins ara, dirà que els jutges belgues ni poden entrar a valorar si el Tribunal Suprem és o no competent interpretant lleis espanyoles que no coneixen bé, ni encara menys poden acusar alegrement els jutges d’un Estat membre de vulnerar drets humans, perquè el sistema d’euroordre està basat en la confiança mútua entre justícies nacionals, i aquesta circumstància de la vulneració de drets és una gravíssima excepcionalitat que només pot decidir el Consell de la Unió Europea, obrint un procediment especial al respecte similar que va tenir lloc amb Polònia.

Els jutges belgues, en definitiva, han mirat de rebutjar l’euroordre evitant pronunciar-se sobre la qüestió central: si manifestar-se davant de la Conselleria d’Economia amb escassíssims incidents i organitzar una votació il·legal, també amb escassos incidents, és o no, en principi, un delicte de sedició. I aquesta qüestió sí que podien resoldre-la, com van fer de manera precisa, correcta i valenta els jutges alemanys respecte al delicte de rebel·lió, descartant-lo, evitant entrar en consideracions polítiques que, a més, en el cas de la justícia flamenca són perilloses, ja que l’acusació de prejudici antiespanyol dels jutges pel sagnant passat històric dels Terços a Flandes es posaria amb facilitat a sobre de la taula.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Per tant, els jutges belgues no haurien d’eludir més temps el tema. Poden pronunciar-se, per molt que massa veus hagin volgut veure en aquest cas –no així en d’altres– un suposat automatisme de l’euroordre que no existeix realment. Si hi va haver o no sedició serà una cosa sobre la qual, per cert, també podrà manifestar-se, d’una manera o un altre, el Tribunal Europeu de Drets Humans. La condemna per sedició –o l’onírica acusació per rebel·lió– no eren en absolut previsibles per als reus segons qualsevol interpretació d’aquests delictes que es fes abans d’aquest infaust cas. I això suposa una vulneració d’un dret humà.

Amb tot, el futur dels tres eurodiputats no és positiu en cap cas. La seva sort processal pot començar a ser-los adversa per poc que la Justícia espanyola operi amb més pulcritud. I, tot i que així no fos, l’expatriació és sempre duríssima. Des del principi vaig dir que la decisió de marxar va ser molt desencertada i contraproduent per a tothom. Tant de bo m’equivoqui.