Pols en la coalició de Govern
El PSOE, Podem i el feminisme: no només una treva
Unides Podem disputa el lideratge en el camp del feminisme a les socialistes, que es resisteixen a deixar-se’l arrabassar. Com es neguen a admetre alguns conceptes més radicals
La presència aquest 8-M de Pedro Sánchez en el Ministeri d’Igualtat, acompanyant el seu titular, la podemista Irene Montero, tenia per objectiu transmetre una imatge d’unitat del Govern en la celebració institucional del Dia de la Dona. No era un intent va, perquè els mesos previs han estat quallats d’agres enfrontaments per la diferent manera que socialistes i podemistes tenen d’aproximar-se a algunes polítiques feministes i per la lluita entre els dos partits per l’hegemonia d’aquest moviment. Unes dissensions que projecten a la societat una idea penosa de la coalició. La mateixa imatge lamentable que transmeten els dos partits amb discrepàncies públiques sobre la forma d’Estat, el debat sobre si és o no plena la democràcia espanyola o disputes sobre els lloguers. Però en aquest cas, es tracta d’unes polítiques, les feministes, que són al frontispici del Govern de coalició progressista, que a més té entre els seus objectius que les accions igualitàries impregnin totes les seves activitats.
Es tracta, per tant, d’un tema de transcendental importància per a l’Executiu de Sánchez i per a cadascun dels dos partits que el formen. Potser, per això, als socialistes els va costar tant cedir a Unides Podem les competències en igualtat, que volia conservar per a si la vicepresidenta primera, Carmen Calvo. El PSOE va ser el primer partit que va assumir, cap als anys 80, les reivindicacions del feminisme, gràcies a la insistència de les seves dones i malgrat la resistència dels seus homes, i als seus governs se’ls deuen els avenços en la matèria: les dues lleis de l’avortament, la llei integral contra la violència de gènere, les llistes cremallera i moltes d’altres.
Però ara que el moviment feminista s’ha transformat en un moviment de masses, sense aparent lideratge polític, com demostren les multitudinàries manifestacions dels anys anteriors, Unides Podem disputa aquest lideratge a les socialistes, que es resisteix a deixar-se’l arrabassar. Com es neguen a admetre alguns conceptes més radicals, com els inclosos en la llei trans d’Irene Montero, que ha trobat l’oposició del moviment feminista clàssic, que considera que –més enllà de qüestions com que una simple declaració expressa serveixi per determinar el gènere– l’equiparació entre gènere i sexe posa en risc assoliments i lleis contra la desigualtat. «Si el sexe és irrellevant a nivell jurídic, totes les polítiques per combatre la desigualtat estructural que patim les dones es tornen irrellevants», deien en un manifest veteranes feministes.
És un debat conceptual, gairebé filosòfic, però que pot tenir conseqüències en l’aplicació de les lleis contra la violència de gènere o d’igualtat. Està tenint, sens dubte, conseqüències en el debat dins del moviment feminista, i no només a Espanya. Però aquí la intransigència en les posicions del PSOE i Unides Podem està impedint la recerca d’un consens per al projecte de llei, que Calvo té bloquejat, i que, en aquest encreuament de punyalades, ha fet, per exemple, que els podemistes mirin de sabotejar la llei d’igualtat de tracte (llei Zerolo), que va proposar el PSOE. Però més greu, aquesta bronca està marginant el debat sobre com les dones continuen suportant la pitjor part de la crisi sanitària i econòmica, amb més atur, més precarietat laboral, més bretxa salarial i més abandonament de la feina per cuidar. La imatge d’unitat que han mirat de traslladar aquest 8-M no hauria de ser només una treva, pel bé de les dones, dels trans i fins i tot del Govern.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
