Reconstruir el passat
Familiar i fantasmagòric
L’aplicació ‘Deep Nostalgia’ té una voluntat positiva i, com bé diu el seu nom, apel·la a la nostàlgia personal, tot i que no deixa de ser curiós que la nostàlgia es pugui fabricar i vendre
Una de les novetats de la meva setmana digital –que encara ha de viralitzar-se i arribar a molta més gent– ha sigut l’aparició a les xarxes socials de l’aplicació ‘Deep Nostalgia’, difosa pel portal My Heritage. És molt senzill: carregues al programa la imatge del rostre d’una persona i, alehop, aquella cara agafa moviment. Alça el cap, gira el coll, els ulls parpellegen, la boca somriu. L’efecte és sorprenent i inquietant, i més quan són familiars que no has conegut en persona. Ho he provat amb el meu avi patern i, encara que només duri uns segons, crea una sensació de proximitat que és alhora familiar i fantasmagòrica, íntima i irreal, i gairebé esperaries que parlés amb tu.
Fins ara els programes que utilitzaven les faccions d’un rostre per insertar-les en un altre s’havien centrat en la imitació o la paròdia, i sovint eren fraudulents –en la pornografia, per exemple– i atemptaven contra la privacitat de les persones. Aquesta nova variant té una voluntat positiva i, com bé diu el seu nom, apel·la a la nostàlgia personal, tot i que no deixa de ser curiós que la nostàlgia es pugui fabricar i vendre. D’altra banda, també reforça la idea que el passat mai no deixa de fascinar-nos. És com si féssim un pas més en el vell somni de viatjar en el temps. Així, l’era digital ens ha permès reconstruir monuments antics, entrar a les piràmides virtualment, passejar-nos per la Pompeia d’abans de l’erupció, i ara reviure els nostres familiars.
Entretots
Em pregunto quin és el proper pas en aquesta reconstrucció del passat, i penso en la parla, la veu que ens fa únics. Recordo una sèrie recent de ciència-ficció, ‘Devs’, d’Alex Garland, en què els científics aconseguien sentir el que deia Jesús clavat a la creu, les seves paraules. No crec que arribem a tant, però avui els programes de síntesi de veu ja funcionen: n’hi ha prou amb uns segons d’algú que parla per produir una veu artificial sintetitzada, a qui pots fer dir el que vulguis. Donem vida a les imatges, doncs, i un dia potser fins i tot les sentirem parlar. Quan això passi, ¿quins secrets ens explicaran?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
