Es llegeix en minuts
El Rei en un dilema

Espanya és un país de dilemes. De dilemes goyescos que s’han resolt gairebé sempre a garrotades i poques vegades per consens, el mètode preferit de les democràcies més arrelades. Consensuada va ser la transició que va definir Espanya com un Estat de dret la forma política del qual era la monarquia parlamentària. Les dues coses, dret i monarquia, figuren al frontispici de la Constitució. Per aquest ordre, i l’ordre, en tota Carta Magna, té la seva raó de ser. ¿Què passa quan els dos conceptes amenacen d’entrar en col·lisió? Doncs que tenim un problema i no un qualsevol. Una via d’aigua que afecta la sala de màquines de la nostra democràcia. En això estem. Hi ha altres prioritats, és veritat, però una societat no escull els moments en què se li presenten dilemes. El Rei, tampoc. I el cúmul de disbarats protagonitzats pel seu pare i altres membres de la seva família –l’últim d’ells, la vacunació furtiva de les infantes– col·loca Felip VI davant una d’aquestes disjuntives històriques.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Fins ara, la resposta dels principals partits d’àmbit estatal davant els escàndols que han esquitxat el rei emèrit s’ha basat a distingir entre ell i la institució. Per a això han exhibit l’article 14, que ens defineix com a ciutadans iguals davant la llei. Hàgim nascut en un lloc o en un altre, amb la pell del color que sigui, practiquem una, o una altra, o cap religió, tinguem l’opinió que tinguem, –inclosa la que ens mereix la Monarquia–, i siguin quins siguin les nostres circumstàncies personals o socials, un afegitó que en teoria ens iguala a tots, inclosos els Borbons i els seus descendents. La separació entre monarca i monarquia va servir, durant un temps, per embassar una critica que amenaça d’afegir-se a la polarització caïnita que viu el país per una raó o una altra (entre d’altres, per la resposta al conflicte català). El plantejament era vulnerable, però va trobar un agafador en l’abdicació de Joan Carles en benefici de Felip VI. El nou rei va fer gestos per foragitar la suspicàcia popular segons la qual els testos s’assemblen a les olles. Ho va aconseguir a mitges. La seva actuació política pot agradar o no (el seu discurs del 3 d’octubre del 2017 no va convèncer gaires catalans), però la seva actitud davant l’assumpte Urdangarín i les primeres atzagaiades del seu pare li van servir per prendre distàncies del descrèdit que s’estenia pel seu entorn familiar.

El temps no passa debades. Ja no n’hi ha prou amb distingir la institució dels qui la componen. Pensar que amb això es podrà fer front al desconcert que nia en la societat sobre la monarquia és no entendre la naturalesa que té al nostre país. Espanya no és el Regne Unit. Per molt controvertida que hagi sigut la trajectòria d’alguns Windsor (‘The Crown’), la història dels Borbons no ha deixat moments de glamur com els que els ‘royals’ anglesos exhibeixen a Ascott, cada any, des de 1771 i que tant fascinen els seus súbdits. La Monarquia espanyola és una altra cosa. Una institució restaurada per Franco. ¿Pecat original? El meu pare, exiliat durant gairebé 30 anys, apaivagava les ínfules republicanes dels seus fills recordant-nos que la guerra civil havia deixat més de mig milió de morts i que era necessària la reconciliació. Per a ell, que havia ballat als carrers de Barcelona per celebrar la caiguda d’Alfons XIII, la de Joan de Carles era una monarquia útil i punt.

Notícies relacionades

¿Continua sent útil avui la Monarquia espanyola? Felip VI s’esforça a demostrar-ho amb visites com la d’aquest divendres a la Seat, per aturar la sagnia de l’automoció a Catalunya. Una iniciativa certament oportuna, però amb la qual ja no n’hi ha prou. Malauradament, molts ciutadans estan més pendents de la vergonya de les vacunes i dels embolics del seu pare que del suport reial a la fàbrica de Martorell. Així són les coses en la societat d’avui. Al Rei ja no li val parapetar-se darrere d’una actuació institucional encara que sigui meritòria. L’únic dic que li serveix és el del dret i la transparència. Desfent-se de la càrrega de la impunitat. Advocant per una reforma legislativa que no deixi dubtes sobre la seva submissió a l’article 14 de la Constitució. A Espanya el Rei no governa, però ell és qui administra la seva Casa. I aquesta administració s’ha de dur a terme amb una transparència de la qual ha mancat, durant molts anys, massa, la casa reial.