La vivenda, qüestió urgent

Des de fa pràcticament un any, quan va començar la crisi del coronavirus, els carrers i places de Barcelona, sobretot al centre, apareixen mig buits, amb menys gent, una mica tristos. La sensació és estranya. I no és només que els turistes hagin pràcticament desaparegut. El paisatge d’establiments tancats, molts dels quals en traspàs, i el tancament de bars i restaurants després de l’hora de dinar, contribueixen a una sensació de buit.

Però no es tracta només d’una sensació. Barcelona està perdent barcelonins. En concret, la població de la capital de Catalunya va descendir en més de 13.000 veïns entre l’1 de gener i l’1 d’octubre de l’any passat. Nou mesos. Darrere de la pèrdua d’habitants es troba la pandèmia, que ha causat un augment de la mortalitat i ha frenat l’arribada d’immigrants. 

Són molts també els barcelonins que han decidit traslladar-se a la seva segona residència, aprofitant l’extensió del teletreball, l’educació a distància i les compres per internet. Els ciutadans que han emigrat han apostat per nuclis més petits, amb bona qualitat de vida i on se senten més segurs davant la Covid-19. A més, tot és més barat, començant per la vivenda, que té uns preus de lloguer a Barcelona que, malgrat que han baixat, resulten prohibitius per a moltes economies. Alguns barcelonins s’han quedat a la ciutat, però han abandonat els seus barris per traslladar-se a d’altres més assequibles.

La Covid-19, així ho esperem, anirà abandonant les nostres vides. No obstant, el problema del preu dels immobles –un mercat avui en gran manera paralitzat per la forta incertesa– continuarà present, en un context desgraciadament marcat per una crisi econòmica que tindrà, està tenint ja, greus conseqüències socials.

Fa molts anys que és necessari implementar polítiques robustes que facilitin l’accés dels barcelonins a la vivenda, però avui resulta més urgent que mai. Fer realitat aquestes polítiques no és senzill, ja que són molts els interessos i els drets que cal harmonitzar si realment es pretén arribar a resultats positius.

No sembla que un problema de gran complexitat com aquest pugui resoldre’s de cop ni amb receptes simples. Al contrari, per facilitar l’accés a la vivenda és necessari dialogar amb totes les parts afectades, també amb el sector privat. Fixar un sostre als preus de lloguer, per exemple, no pot ser una mesura aïllada, en el buit, menys encara pot imaginar-se que per si sola solucionarà un problema que, a més d’estructural, és el resultat de múltiples factors. 

D’altra banda, és evident que les accions que s’impulsin no poden centrar-se només a contenir artificialment els preus. Cal elaborar mesures que incentivin sobretot l’oferta de lloguer. Per començar, s’hauria d’evitar que el propietari o llogater percebi que se’l converteix en el boc expiatori de la situació, que tingui la desagradable sensació que les autoritats l’assetgen o castiguen per la seva –suposada– cobdícia i egoisme. Al contrari: cal col·laborar amb els llogaters per tal de dissenyar i activar polítiques que els donin confiança, que els ofereixin garanties, que els animin, en definitiva, a posar el seu pis al mercat. I no optin per mantenir-lo buit o per vendre’l. Si, en canvi, el que es fa és tot el contrari, el resultat serà que l’oferta de lloguer no creixerà al ritme que la ciutat necessita, una cosa que agreujarà un problema que, com assenyalàvem, cal abordar de forma urgent.n