El nostre món és el món

¿Maten els decibels?

Quatre sorolls ens fuetegen: la incompatibilitat PP-PSOE, els xocs en el Govern de coalició, Catalunya i la conducta de l’emèrit

3
Es llegeix en minuts
¿Maten els decibels?

De vegades convé abaixar els decibels, li va dir Pedro Sánchez a Pablo Echenique, el portaveu de Podem, reconvenint-lo pel seu recolzament públic als «joves antifeixistes» que es van manifestar a favor de la llibertat de Pablo Hasél amb algunes expressions de violència.

Té raó. Espanya pateix un excés de decibels que amenaça de convertir-se en un eixordador estrèpit. ¿Poden matar els decibels? El que és segur és que fan malbé la nostra imatge d’estabilitat i de país receptor de grans inversions. Però Echenique no és l’únic culpable. Avui quatre grans sorolls ens castiguen: el desacord etern entre el PP i el PSOE; la recent tensió interna al Govern de coalició PSOE-Podem; el conflicte català que s’arrossega des de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut del 2010 i, per últim, però no l’últim, «la conducta incívica» del rei emèrit, segons la va definir Sánchez divendres.

Acords mínims

Un país no inspira confiança si la relació entre els seus dos grans partits és pèssima. No cal que puguin arribar a la «gran coalició» (cas alemany), però sí que han de poder arribar a mínims acords. A Espanya, la relació PP-PSOE és d’incompatibilitat total, excepte el 2017, quan Sánchez va recolzar el 155, i s’ha deteriorat encara més des de la moció de censura contra Rajoy del 2018. L’any passat ni l’estat d’alarma provocat per la pandèmia més greu de l’últim segle va aconseguir acostar-los, i l’obligada renovació del rellevant Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges, està pendent des de fa mes de dos anys.

En els últims dies semblava que hi hauria acord, però al final el nom dels dos membres proposats per Podem ho ha fet saltar tot pels aires. No es tracta de buscar responsabilitats, sinó de constatar que la tòxica relació entre el PSOE i el PP, entre el Govern i el primer partit de l’oposició, entorpeix la vida política, la confiança econòmica i fins i tot les relacions amb la UE i la política exterior.

Tensió interna

El segon soroll és la creixent tensió interna en el Govern de coalició. Aquests governs mai són una bassa d’oli i a Espanya no hi havia experiència «prematrimonial». Però que el soci menor airegi les diferències i vagi desqualificant la necessària convergència amb la política econòmica europea crea lògica inquietud. La coalició potser aguanta perquè la ruptura no interessa a cap dels dos socis –tret que es vagi a unes arriscades eleccions anticipades– però el crèdit intern i extern del Govern ja s’ha deteriorat. I un Executiu amb dissensions internes genera i garanteix xocs escabrosos.

El tercer soroll és el del conflicte català que s’arrossega des del 2010. La política de desinflamació ha tingut bastants efectes positius, entre d’altres la victòria del PSC a les últimes eleccions catalanes. Però l’independentisme –dividit i enfrontat els últims anys– ha mantingut la majoria absoluta. I ERC, que sembla inclinar-se a conservar la fórmula de govern independentista, esgotada segons el parer dels dos socis la legislatura passada, ha tardat a condemnar la violència al carrer i fins i tot juga amb la idea que la CUP presideixi el Parlament.

Si Catalunya, la cinquena part de la població i el PIB d’Espanya, no acaba de sortir de la conflictivitat, tot es complica.

Monarquia debilitada

El quart soroll és el provocat per la «conducta incívica» de Joan Carles. Sánchez argumenta, amb raó, que això no desqualifica la monarquia. Val, però la debilita. I la discussió sobre la direcció de l’Estat –que Podem encoratja– genera incertesa i no afavoreix el poder arbitral de Felip VI.

Notícies relacionades

Aquests quatre sorolls, que quan s’ajunten provoquen un estrèpit, són un llast per a Espanya. I més quan a Itàlia –per mèrit del president Matarella i Mario Draghi– s’ha format un Govern d’«unió nacional», des de l’extrema dreta al populisme d’esquerres, que ha caigut bé a Europa.

No traguem conclusions precipitades, però sí anotem que en pocs dies la prima de risc d’Itàlia respecte al bo alemany a 10 anys –que mesura la solvència d’un país als mercats–, que últimament més que doblava l’espanyola, se’ns ha anat acostant: 1,03 davant 0,69 divendres. Encara estem millor, però...