Música

Totes les formes del jo

De tant en tant s’edita algun disc que per diverses raons m’ofereix just el que vull escoltar en aquell moment, com ‘The future bites’, l’últim de Steven Wilson

2
Es llegeix en minuts

Aquest article podria començar de tres maneres diferents, i totes ens portarien al mateix lloc. Podria començar parlant de la influència que continua tenint David Bowie cinc anys després de la seva mort, tant pel que fa a la música com amb la seva actitud reflexiva sobre el món. També podria parlar de l’emergència de narcisisme més superficial en l’era de les xarxes socials, una mena de nihilisme per sobreexposició. I finalment podria fer una reflexió més personal, amb una barreja de nostàlgia i orgull generacional. Al final, però, avui sempre acabaria parlant d’un músic: Steven Wilson.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Tot i que no segueixo l’actualitat musical amb la mateixa curiositat d’abans, de tant en tant s’edita algun disc que per diverses raons –els textos, les influències, l’atmosfera– m’ofereix exactament el que voldria escoltar en aquell moment. És el cas del nou àlbum de Steven Wilson, ‘The future bites’, publicat fa només uns dies: potser perquè Wilson i jo som de la mateixa quinta, l’escolto i penso que tot allò que l’ha provocat, el magma creatiu que s’intueix al darrere, ressona d’alguna manera en el meu passat. El més curiós és que mai no he seguit especialment a Wilson i només en els últims anys, a mesura que la seva carrera de productor li deixava espai per fer coses més personals, he connectat amb el seu imaginari musical.

En aquest nou disc, especialment, a través de l’heterodòxia dels gèneres: l’escolto i sé trobar-hi apunts de Todd Rundgren, The The o Joe Jackson, i la presència latent de l’últim David Bowie. Sense abusar-ne mai, però, més aviat com una herència compartida i que dona a la majoria de les cançons un aire de família. En contrast amb aquest bagatge que surt de l’experiència, hi ha unes lletres que parlen sovint de la identitat en transformació, de la distància entre el 'self' del qui es fa 'selfies' i el jo que hi ha darrere, obsessiu i cada cop més difuminat en aquest present distòpic. Un bon exemple visual d’aquest desajust, tan bell com pertorbador, és el vídeo de la cançó ‘Self’, on el rostre de Steven Wilson va canviant lleugerament, i tan aviat és ell mateix com Brad Pitt, Donald Trump, Hillary Clinton o David Bowie –‘selfies’ del jo, màscares–.