La nota
A l’equador de la campanya
La presència del PDECat, contra Puigdemont, i la candidatura d’Illa són les grans novetats respecte al 2017
Ja portem una setmana d’una campanya per a unes eleccions catalanes rellevants –el Madrid polític està pendent del resultat– però també anòmales, tant per l’absència de mítings i actes massius com pel temor de la pandèmia que pot afectar la participació i la constitució de les meses electorals.
La candidatura de Salvador Illa continua agitant les aigües. Al debat de TVE de diumenge passat Illa va centrar tots els atacs, tant dels independentistes com dels altres constitucionalistes. El sondeig flaix del CIS, conegut ahir, situa el PSC com el primer partit i Illa com el candidat preferit a president, però també continua constatant que ERC és, amb un ampli marge, la força que més electors creuen que guanyarà les eleccions (32% davant el 17% del PSC i el 8,2% de JxCat).
Al camp independentista contrasta la unitat en públic de recolzament als presos (d’ERC i de JxCat) tot just sortits de la presó amb les fortes polèmiques entre els seus candidats. Pere Aragonès, amb sòlides intervencions al debat de TVE i a diverses entrevistes, està reforçant la seva personalitat d’aspirant presidencial, ajudat per un actiu Oriol Junqueras que ha sortit amb força a lluitar i que desqualifica tant Illa com la candidata de JxCat, Laura Borràs, que insisteix que és l’única que garanteix un Govern que només compti amb independentistes. S’ha notat també un cert retraïment de Puigdemont i una pugna interna a la CUP, que ha desautoritzat algunes posicions de la seva candidata Dolors Sabater.
La novetat a la campanya és la presència del PDECat, el partit hereu de l’antiga CDC que va avalar el 2017 la candidatura de JxCat dominada per Puigdemont i els seus seguidors, i que ara ha decidit presentar-se per compte propi i contra Puigdemont. Les enquestes diuen que no aconseguirà el 3% i per tant no entrarà al Parlament, però la seva visualització pública acaba de començar. La seva candidata, Àngels Chacón, emfatitza les posicions de l’antiga CDC (escola concertada, suport les iniciatives empresarials, baixada d’impostos) a la caça del possible electorat perdut del pujolisme. Aquesta setmana ha tingut un ferm recolzament del PNB, rellevant perquè hi ha sectors catalanistes de pes que lamenten l’absència d’un partit com el basc: nacionalista, centrista i que sap negociar i pactar.
¿Entrarà al final el PDECat al Parlament? No tots els antics votants de CDC estan còmodes amb el radicalisme de Puigdemont i Borràs. I el mateix Artur Mas –i Andreu Mas-Colell– li han donat el seu recolzament, tot i que amb certa contenció. Però el PNB és un partit d’èxit que va saber liquidar les seves escissions, mentre que el PDECat –i Artur Mas– li van posar en safata de plata al puigdemontisme el 2017. Al PDECat li va faltar coherència i el no-pacte amb el PNC de Marta Pascal, la primera que es va enfrontar a Puigdemont, tampoc l’engreixarà. Però si aconsegueix escons pot tenir un paper decisiu al pròxim Parlament.
A la dreta sembla segura la caiguda de Cs respecte al 2017 i cert ascens del PP –fa setmanes que Pablo Casado ve a Catalunya– que podria quedar deslluït pels resultats de Vox que sembla tenir segura la representació parlamentària.
A l’equador de la campanya hi ha més incògnites que certeses i el CIS preveu una cosa que trencaria la força de gravetat de la política catalana dels últims temps. L’independentisme es quedaria sobre el 43% dels vots davant el 48% del 2015 i el 2017 i perdria així la majoria absoluta. Un canvi radical que és difícil de creure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
