El Radar Electoral

Mandra electoral

Hi ha poques ganes d’eleccions, i no només pel flagell de la pandèmia

Es llegeix en minuts

«El 14-F portaré flors al meu col·legi electoral, per aquella gent gran que va morir en hospitals i residències sense poder tenir les seves persones estimades al costat. Per tots aquells enterraments als quals no es va poder assistir per donar un adeu amb sentiment. Per tots aquells que se n’han hagut d’anar sense poder acomiadar-se a buscar-se la vida a altres llocs; pels que s’han quedat sense feina i encara no cobren l’erto, pels que s’han quedat sense casa; pels nens i nenes que van perdre la seva vida escolar».

Com en el cas de l’autor d’aquestes línies (Toni Artal Gracia, de Barcelona), les eleccions del pròxim 14 de febrer, ara que per fi sabem que se celebraran després que així ho hagi decidit el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no sembla que figurin a dalt de tot de la llista de prioritats de la ciutadania. Hi ha mandra electoral a Catalunya, principalment a causa de la pandèmia, però no només per això. 

Les meses electorals

Acudir a una mesa electoral mai ha sigut una feina del grat de molts. Aquest any està generant una onada d’insubmissió, per ara fingida, que veurem en què es tradueix durant la jornada electoral: «Visc amb els meus pares de 62 i 65 anys. Tots dos han patit un càncer greu [...] Fa gairebé un any que no sortim de casa, sense veure ningú de la família, teletreballant, sense saltar-nos ni una sola mesura, i ara m’arriba una carta per ser vocal de la mesa electoral. Unes eleccions a què en absolut pensàvem participar per la bogeria que ens sembla ajuntar tots els catalans en la pitjor onada de la pandèmia», escriu Marta Romero, de Barcelona. 

Són bastantes les cartes d’aquest tipus que hem rebut a Entre Tots. A les xarxes abunden també els comentaris d’aquest tipus. A això se li uneix que la idea que els malalts en quarantena votin a una hora determinada genera problemes en relació amb drets importants com la intimitat i la mateixa imatge, segons ha indicat el catedràtic de Dret Constitucional de la UB, Xavier Arbós. Caldrà fer cues quilomètriques. Caldrà protegir-se. Existeix el risc de contagi (com al metro o a les feines, tot cal dir-ho, en aquesta situació en què no s’ha decretat el confinament domiciliari total). Els partits del Govern van fer campanya per suspendre les eleccions i han lamentat que no hagi sigut així. El que hem dit. Una sobirana mandra electoral, per dir-ho de forma diplomàtica.

Desmobilització

Et pot interesar

Però la mandra també és d’índole política. La legislatura que va començar el 2017 ha sigut decebedora. Nascuda de l’ebullició de l’1-O i d’una participació rècord, es va perdre en un laberint descoratjador: el judici i condemna dels líders del procés; els disturbis després de la sentència; les mil i una baralles dels socis del Govern; la buida gestió de Quim Torra, que va donar per acabada la legislatura fa més d’un any, entre gestos simbòlics buits i una acció de Govern nul·la; i per descomptat l’arribada de la pandèmia i el trident de crisi: la sanitària, l’econòmica i la social. Catalunya ja vivia abans de la Covid una altra crisi, la política, així que les quatre crisis formen l’única i autèntica taula catalana que compta. Una taula llitera en què la societat catalana està prostrada. 

Només fa falta escoltar una mica el pols ciutadà per adonar-se que aquestes eleccions fan molta mandra. En sortirà un Govern per força de coalició i condemnat a estar mal avingut, sigui una coalició independentista, sigui un acord d’esquerres. Ho hem vist des de fa anys a Barcelona, ho estem veient a Madrid. El procés pateix una greu fatiga de materials; el postprocés no té qui el gestioni; el constitucionalisme continua sense construir una alternativa il·lusionant (més enllà de jugades que ja veurem quins resultats donen, com l’‘efecte Illa’); l’extrema dreta atalaia el Parlament. Sumem-hi la fatiga de la pandèmia, i el fet que la societat catalana s’ha acostumat que la nau vagi sense acció efectiva de Govern, i a ningú el sorprèn que unes eleccions objectivament tan transcendents facin tanta mandra. I la mandra porta a la desmobilització; la desmobilització a l’abstenció i l’abstenció mai és una bona notícia.