¿Per què morim a la muntanya?

Divendres passat, mentre dialogava amb Carmelo Ezpeleta, màxim responsable i mag del Mundial de motociclisme, li va arribar la notícia, durant la nostra conversa, de la mort del pilot francès Pierre Cherpin en la recent edició del Dakar. Em va demanar un minut de pausa en la nostra xerrada, que no tenia res a veure amb el ral·li desèrtic, i a continuació em va dir: «Espero que no torni el maleït soroll de per què es mata la gent al Dakar, a MotoGP, a les carreres de cotxes, a les muntanyes, en qualsevol esport de risc. Espero que no torni la demagògia sobre aquestes situacions perquè, en l’únic que no pensen tots aquests que fan soroll quan critiquen aquests esports, és que els seus esportistes, els seus practicants, molts dels seus aficionats, viuen aquesta activitat com el més maco, emocionant i fantàstic de les seves vides. Quan diem que ‘va morir practicant l’esport que estimava, que volia, pel qual es tornava boig, el que li permetia continuar vivint com ell volia’, és la pura realitat, per dura que sigui», em va dir l’organitzador del Mundial de dues rodes, a qui se li trenca el cor (com a tots) quan algun dels seus nois té un greu accident o mor a conseqüència d’una caiguda o, últimament, d’un maleït i desafortunat atropellament per part d’un company de graella, que no va poder evitar-lo en la seva caiguda.

Muntanyes (gairebé) inaccessibles

És possible, sí, que l’alpinisme d’altura, el de les grans conquestes, el de màxima dificultat, aquell a què l’esportista, el seu practicant, afegeix encara més dificultat, per exemple, negant-se a utilitzar ampolles d’oxigen, buscant vies inèdites, les cares verges d’aquest cim o èpoques dures d’aquestes, ja per si mateix maleïdes, muntanyes, sigui l’esport en què els seus protagonistes es pregunten més sovint les profundes raons que els porten a practicar-lo. Perquè no oblidem que, de còmode, d’agradable, aquest esport no en té res: viatges milers de quilòmetres, portes pesades motxilles, suportes condicions climatològiques extremes, gana, sí, sí, gana, son, pateixes i pots morir, en efecte.

És evident que per als simples espectadors, per a qualsevol de nosaltres, les explicacions que donen aquells que han convertit les muntanyes verges, que no tenen per què ser només ‘vuitmils’, en els seus grans reptes, no puguem entendre per què van allà, per què s’arrisquen, què busquen. Com de la mateixa manera tampoc entenem per què Marc Márquez i la seva tribu pilota a 350 quilòmetres per hora jugant-se la vida. «Perquè ho porten fent des que tenien cinc anys, perquè ho porten a la sang, perquè és la seva passió, perquè ells tenen tan interioritzat el risc, tan superat, tan controlat, tan seu, que ni se n’adonen», em va dir un dia Roser Alentá, la meravellosa mare dels Márquez.

Les raons dels mestres

Un dia el gran alpinista i divulgador Simón Elías explicava que, en certa ocasió, li van preguntar a George Mallory, possiblement el primer conqueridor de l’Everest, el 1924, per què escalava muntanyes. «Perquè estan allà», va respondre l’escalador britànic. Un altre dels grans, dels immensos, Walter Bonatti, va explicar un dia que va ser «la curiositat per conèixer aquest món» on encara quedaven espais verges el que el va empènyer a la muntanya. I, de passada, em va ajudar a conèixer-me a mi.

En aquesta mateixa via, és a dir, sota aquesta mateixa perspectiva, el monstre dels monstres, Reinhold Messner, el primer home en escalar els 14 ‘vuitmils’ que hi ha al món, va inventar l’alpinisme de renúncia. «L’alpinisme, que va néixer, lògicament, als Alps, havia sigut el tradicional, després es va buscar l’escalada de dificultat i a mi se’m va ocórrer propagar l’alpinisme de renúncia. És de renúncia perquè és deixar de banda la corda, el company i les ampolles d’oxigen. Només així era vàlid un alpinisme per a mi. Aquesta és la meva filosofia». Per això, quan li preguntaven a Messner quin havia sigut el seu assoliment més gran, responia: «Sobreviure».

En record dels morts

Emmanuel Ratouis, guia d’alta muntanya, alpinista i escriptor va publicar un llibre després d’haver estudiat els seus companys, parlat amb experts i realitzat enquestes, intentant donar resposta a ¿per què ho fem? I una de les seves respostes més fermes, més convincents, més ben argumentada va ser «escalem pels morts». Escalem per aquells que ens van precedir i ens van donar vida, com relatava, fa alguns anys, Simón Elías a la revista ‘Oxígeno’. Ascendim muntanyes amb un imminent perill de morir perquè els nostres avantpassats van morir en el físic però no en el psicològic.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

No hi ha dubte que Sergio Mingote tenia les seves pròpies raons per continuar desafiant la muntanya, fins i tot la més dura i assassina de totes, el K-2. Però tampoc hem d’oblidar que, en Mingote, hi havia una faceta, digna d’agrair i meravellosa per a la resta de mortals, que era la de divulgador, la de mestre, la de professor que, amb les seves experiències, amb les seves expedicions, volia donar a conèixer, des de dins, des del dolor i la duresa que es viu allà a dalt, sota zero, sobre el gel, tement l’allau de neu, com era l’esport que estimava.

I ho feia per intentar que l’estiméssim els altres. No només a ell, també a la muntanya.