Editorial

El canvi climàtic extrem

Els episodis de neu i fred que superen els registres normals són resultat de l’escalfament global del planeta i seran cada vegada més freqüents

Es llegeix en minuts

El Periódico

El canvi climàtic extrem

Un dels recursos més utilitzats pels negacionistes del canvi climàtic és referir-se a la suposada absència del mateix davant catàstrofes naturals relacionades amb el fred. En el seu feble argumentari, identifiquen canvi amb calor i qüestionen que pugui parlar-se d’augment de la temperatura mitjana del planeta davant l’evidència de registres estrictament hivernals. És el cas, per exemple, de les declaracions de Donald Trump el 2019 quan, arran de les grans nevades que van assolar els Estats Units, va exclamar: «¿On és el canvi climàtic quan se’l necessita?».

Les confusions es donen fins i tot entre els qui, sense negar la gravetat de l’emergència climàtica a escala global, posen en qüestió els seus efectes a nivell local, com el president d’Aragó, Javier Lambán, després de les nevades que va deixar el temporal Filomena al Pirineu. Que davant cada episodi de fred extrem hi hagi els qui –per desconeixement o per mala fe– dubtin dels riscos reals de l’escalfament demostra com és de necessari donar més veu a la ciència.

Els negacionistes, contra les prediccions dels organismes internacionals que advoquen per la reducció de l’emissió de gasos amb efecte hivernacle, responen a interessos econòmics i polítics, a un dèficit d’informació alarmant o a un conjunt de teories conspiracionistes que neguen les més contrastades dades científiques. Obliden que el canvi climàtic que ja patim es refereix a manifestacions d’un clima extrem i inestable, que tant pot provocar fenòmens com el ‘Gloria’ de l’any passat o el ‘Filomena’ de fa uns dies, com una sèrie continuada d’altes temperatures, sequera i desertització. Els científics adverteixen que la probabilitat que es produeixin aquests fenòmens extrems és cada vegada més alta. El debilitament dels corrents d’aire de l’estratosfera, amb un escalfament sobtat, afavoreix l’aparició d’àrees anticiclòniques, amb la formació de grans masses d’aire fred que, en contacte amb les càlides i humides, generen els fenòmens referits, una tempesta perfecta a la qual s’afegeix el desglaç dels pols, que desencadena fortes baixades de temperatura i tempestes de neu en latituds inferiors.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Només convé recordar les dades més pròximes. Segons el Meteocat, el 2020 ha sigut l’any més càlid a Catalunya des del 1950, amb un augment de la temperatura mitjana en un grau, en relació amb el període 1981-2010. Per a l’Observatori Fabra, amb registres des de 1914, l’any 2020 ha sigut el més càlid de tota la seva història. Al món, la situació és semblant, com es dedueix del programa d’observació climàtica Copernicus, amb el detall gens menyspreable que es tracta de sèries continuades dels últims anys, cosa que permet argumentar, sense cap dubte, una tendència creixent.  

Les anomenades «ruptures del vòrtex polar», provinents directament de l’escalfament global, són responsables en bona part dels fenòmens que estem patint cada vegada amb més reiteració. És a dir, les nevades històriques i les gelades que superen els límits establerts no són la suposada confirmació d’una normalitat climàtica estacional i, per tant, la negació dels canvis atmosfèrics anunciats pels experts. Són justament la conseqüència d’una situació extrema que està arribant, si no es posa remei urgentment, a un punt de no retorn que hipotecarà irremeiablement el nostre futur i el de les futures generacions. n