I ara, un temporal de neu
Hi ha una escola a la zona més remota de Sibèria on els nens poden deixar d’anar a classe si la temperatura cau per sota dels 56 graus sota zero. Amb 51 sota zero, els petits van a l’escola amb trineus tirats per gossos o amb un autobús que els recull des de les poblacions pròximes. L’anomenen el Pol del Fred, i és a Iacútia. Un fotògraf va fer un reportatge fotogràfic per al Siberian Times fa unes setmanes que dona fe del tràfec escolar en una zona on la llum del sol amb prou feines dura unes quantes hores.
El fred intens, acompanyat aquests dies de nevades, arriba a la nostra latitud i torna a posar-nos en alerta tot i que sobretot a les ciutats el termòmetre no competeix ni de lluny amb aquests valors sota zero. La pandèmia ha donat a aquest episodi de fred un buf extra de novetat: els espais comuns com oficines i escoles necessiten ventilació freqüent i professors i alumnes han de fer classe més exposats als elements de l’imaginat. Fa fred només d’explicar-ho. ¿Retardar l’inici de curs? Malgrat algunes veus que així ho han demanat, aquesta mesura no entra en els plans del Govern, entossudit a guanyar centímetre a centímetre una aparença de normalitat que continua sense convèncer ningú, d’igual manera que no podem resignar-nos a tenir més de 200 morts diaris de Covid a tot Espanya i continuar amb les nostres vides com si res. La normalitat mai haurà de ser això.
Els nens d’Oymyakon i altres poblats de Iacútia també estan amenaçats per la Covid, però aquí s’acaba la similitud amb els nostres escolars. Allà i en l’afany de no perdre pistonada en els seus cursos, que lluiten per mantenir de manera presencial. L’escola és un lloc on no només s’aprèn la lliçó i el temari que correspon per edat, és un camp de proves d’habilitats socials, un laboratori on posar en pràctica en un espai controlat el complex món de les relacions. Sí que cada vegada tendim a recórrer a vies telemàtiques de comunicació, però només en un context d’iguals i en edats primerenques es pot construir amb garanties el vincle més propi de la humanitat.
Nevarà a Barcelona, però no serà com a Sibèria. La llum ja domina moltes hores del dia, i nens i adults ens meravellarem com aquell 8 de març del 2010 en què els flocs van caure tous sobre el passeig de Gràcia, la Diagonal, i de camí de tornada a casa agafàvem amb mans enguantades grapats de neu amuntegada en parabrises de cotxes aparcats, per fer boles i sentir amb més intensitat un moment únic.
En uns temps en què la rutina de restriccions pel coronavirus empeny les nostres vides a fer-se petites, limitades i plenes d’incerteses, els temporals i canvis meteorològics ens sacsegen en tots els sentits i són un revulsiu per superar el nostre entotsolament. Les nevades no provocaran nous límits perimetrals municipals ni tocs de queda, però sí carreteres tallades i accessos tancats, obligatorietat d’utilitzar cadenes. És una altra excepcionalitat que competeix en atenció i de vegades convergeix amb la de la pandèmia, però que connecta amb emocions antigues, amb records i està prenyada per això de bones vibracions: les que dona saber que passa amb el temps i tot torna a ser com abans.
