Una peça amb personalitat

Confesso: he portat xandall

En un sentit ampli, és l’uniforme del teletreball: cada un ha rescatat del fons de l’armari peces velles i pansides que eren sinònim de comoditat

3
Es llegeix en minuts
o-pedroche-intermedio-570

o-pedroche-intermedio-570

Començo aquest article amb una confessió vergonyosa: he portat xandall. No em refereixo al confinament (que també), ni al temps de l’EGB (que també), sinó a una edat inapropiada en llocs inadequats. Vaig utilitzar xandall amb 22 o 23 anys per comprar a l’hipermercat, per passejar el cap de setmana, per anar al cine, per visitar amics. Vaig utilitzar el xandall amb la mateixa excusa cerimoniosa amb què els pares justificaven la vestimenta dominical quan érem petits: calia santificar el dia festiu. Odiava els pantalons de tergal perquè picaven com 100.000 formigues. També és cert que els meus pares, molt tolerants, van desistir aviat de l’uniforme de diumenge, i que anés a missa. Crec que no han sabut fins aquest moment que vaig canviar el tergal pel tactel, i espero que em continuïn estimant després de la confidència.

El record ‘axandallat’ em va impactar com un coco desprès d’una palmera un diumenge mentre preparava un allioli per aixecar l’ànim a un conill i escoltava la ràdio. ¿Havia oblidat el moment infame? Estava ensopit al costat d’un altre vici que poques vegades he posat en pràctica en l’edat adulta: menjar magdalenes amb pernil curat.

Pervers plaer

Torno a l’allioli i al xandall i em dona un pervers plaer posar les dues paraules juntes en la mateixa frase. A la ràdio, entrevistaven una experta en tendències que va parlar de com l’abillament esportiu havia tornat amb restaurats fulgors i que prenia impuls recolzat en l’‘street style’ i que Rosalía era una magnífica representant d’aquest retorn triomfal amb esperit de ‘brilli-brilli’. En ràpida recerca ‘googlejadora’ vaig trobar uns pantalons de la nova era firmats per la casa Chloé a ¡690 euros! que ni tan sols portaven fils d’or. Proposo que li facin un forat a l’altura de l’entrecuix, que és lloc habitual de ruptura, i apugin el preu a mil.

El locutor va preguntar a l’experta si el furor ‘xandaller’ havia succeït abans i jo contesto de forma afirmativa i en majúscules i convido com a testimoni Martirio i les ‘Sevillanas de los bloques’: «Con mi chándal y mis tacones, ‘arreglá’ pero informal, domingo por la mañana él me saca a pasear». És una cançó del 1988 i deixa Paris Hilton i Kim Kardashian com a plagiadores. Em diuen per l’orellera que aquestes dones, i altres de la mateixa hiperclasse social, el van posar de moda als aeroports. Pel que sembla no viatgen tan còmodes com sospitàvem en ‘business’ o en jets privats. ¿Xandall de vellut amb ‘stilettos’ i abrics? Ca. Això és molt 1988: el retrat es completa amb unes bosses de Pryca o d’Alcampo plenes fins a rebentar.

Per camuflar melons

El meu xandall del 1988 era blau klein i blanc amb franges, butxaques davanteres i ampli, capaç d’acollir un parell de marsupials. Si hagués tingut competència criminal, era perfecte per camuflar melons. Poc recomanable per als mafiosos perquè els convertia en blancs errants, ells elegien la perillosa bellesa de l’abillament i desafiaven la mort, tal com podem estudiar en la telesèrie ‘Los Soprano’, del 1999.

Notícies relacionades

L’estil cridaner i abossonat –i que no realça la figura, sinó que l’amaga– continua gràcies a aquestes botigues que venen la roba a quilos. Vaig bussejar en uns munts de vestuari de desheretats a Brussel·les, quan encara érem lliures, i vaig veure amb horror que continuava existint aquell dos peces brillant que podia deixar-te cec amb els esclats. No vaig estar temptat de comprar-lo perquè, com ja he dit, em torben els mesos en què desitjava arribar a casa per desfer-me de la roba amb què anava a treballar i engalanar-me per al cap de setmana i gallejar vestit de blau klein amb ratlles blanques. Temo que, en qualsevol moment, un dissenyador amb instint d’arqueòleg el desenterri: per sort passem la major part del temps a casa i només serà un vici d’interiors.

El xandall és l’uniforme del teletreball. I entenguem ara la paraula en un sentit ampli. Cada un ha rescatat del fons de l’armari peces velles i pansides que eren sinònim de comoditat, dessuadores d’aquí, pantalons d’allà, samarretes de no se sap on. No només nosaltres: la nostra roba de diari, la que abans vestíem per sortir, també ha sigut condemnada a cadena perpètua.  

Temes:

Coronavirus