Porta oberta als indults

Aquest dimarts Pedro Sánchez va fer balanç de l’any, amb un saldo clarament triomfalista i amb una metodologia elaborada per un grup d’experts elegits pel Govern. Dels 1.238 compromisos adquirits se n’han complert el 23,4%, segons aquest informe, i en els pròxims sis mesos el grau de compliment arribarà al 32,6%, és a dir, un terç per a un terç del mandat. Però, més enllà dels números i de la valoració de la feina feta contra la pandèmia, en la compareixença de Sánchez van destacar dos temes, els possibles indults als presos independentistes i la renovació de la Monarquia. Tot i que no es va pronunciar rotundament sobre quina serà la decisió final del seu Executiu, les seves paraules no van poder ser més clares en el sentit que la porta està oberta per concedir-los. Després de les declaracions favorables de Carmen Calvo i José Luis Ábalos, Sánchez va ser més explícit que mai, al dir que el Govern «aposta clarament pel retrobament, per la reconciliació i per la convivència a Catalunya i de Catalunya envers Espanya» per «superar episodis nefastos que ens enrojolen a tots». I va insistir que aquest retrobament compromet les dues parts perquè totes dues han comès errors.

Els fiscals s’han pronunciat en contra dels indults, amb comentaris polítics fora de lloc; previsiblement, el Tribunal Suprem també s’hi oposarà, i el PP ja ha anunciat que recorrerà la concessió per titllar-la d’«il·legal». Però l’indult és una mesura de gràcia que només depèn del Govern. I políticament és una de les poques vies possibles per desencallar la situació a Catalunya. Els reiterats senyals de la seva disposició a fer un pas que trobarà oposició des de múltiples fronts proven que el president se sent fort de cara al segon any de mandat després de l’aprovació dels Pressupostos. Tot i que difícilment hi haurà nous avanços fins que s’aclareixi, després de les eleccions catalanes, si el Govern central tindrà davant un interlocutor disposat a gestos recíprocs, i fins que s’hagi renovat el Consell General del Poder Judicial.

Quant als canvis en la institució de la Corona, que Sánchez va assegurar que ja es van fent des que Felip VI va succeir el seu pare, en els pròxims mesos hi ha d’haver un nou impuls en exemplaritat, transparència i modernització del que ha de ser una monarquia parlamentària constitucional conforme a l’Espanya del segle XXI. Seria bo que aquesta adaptació arribés a la reforma de la inviolabilitat perquè només els actes relacionats amb l’exercici de la direcció de l’Estat tinguessin aquesta condició, i no els assumptes privats. A aquesta reforma, que pot ser una autoregulació o una llei que reguli la institució, es va afegir el PP, en l’única concessió a l’entesa més enllà del balanç catastrofista que va fer Pablo Casado sobre el mandat de Sánchez. 

El president va ser menys convincent al minimitzar les discrepàncies amb el seu soci, Unides Podem (UP), quan va assegurar que l’Executiu surt d’aquest any tan complex «més fort i més unit». Una cosa és garantir la continuïtat del Govern de coalició, que pocs posen en dubte, i una altra minimitzar les divergències sobre el salari mínim –el Consell de Ministres el va deixar intacte en 950 euros, en contra del que demanava UP–, el poder judicial, la Monarquia o la inevitable reforma de les pensions. Tot i que integrin un sol Govern, Sánchez i Pablo Iglesias haurien de rebaixar les tensions perquè la legislatura no es converteixi en un ensurt continu.