Geoestratègia global
2020: l’any de la Xina
El règim utilitza com a arma propagandística haver sigut capaç de dominar la pandèmia de la Covid-19 amb mà de ferro, com només una dictadura ho pot fer
epa00180662 Construction cranes fill the skyline of downtown Beijing Wednesday 28th April Despite attempts to rein in overdevelopment in the property sector which seen by the leadership to threaten the economy with overheating construction projects on an ever increasing scale can be seen throughout China The economy is now growing at an annual rate of 9 7 percent higher than the 9 2 percent when the measures to prevent overheating were introduced last year EFE epa ADRIAN BRADSHAW /
No crec que ningú assenyat trobi a faltar aquest any 2020 que tanta amargor ens ha portat. Pocs podíem suposar el Nadal passat que la pandèmia que llavors vèiem com una cosa llunyana que només afectava la Xina, com una altra ‘grip aviària’, canviaria tant les nostres vides només uns mesos després. I no serà perquè alguns científics no ho haguessin advertit perquè sempre hi ha hagut pandèmies i era previsible que alguna fos molt contagiosa i que amb la globalització s’estengués ràpidament pels cinc continents. És clar que això és fàcil dir-ho a misses dites.
La Covid-19 ha matat molta gent, ha enfonsat economies, ha trencat cadenes de subministrament, ha disparat l’atur, ha arruïnat molts negocis i ens ha confinat a casa, però no ha afectat per igual tots els països tot i que tots hàgim patit. Aquí ningú pot cantar victòria i això és no obstant el que fan els xinesos. Perquè si hi ha un país que pot considerar que el 2020 ha sigut bo és la Xina. L’únic. En primer lloc perquè la Xina ha sigut capaç de dominar la pandèmia de la Covid-19 amb mà de ferro, com només una dictadura ho pot fer, i és avui un país sense restriccions ni de viatges ni de reunions dins les seves fronteres (¡una altra cosa és creuar-les!).
Pequín fa servir aquest èxit i l’ajuda que ha sigut capaç de donar a molts països per muntar un descomunal programa propagandístic que ofereix una fórmula alternativa de governança mundial tendent a enaltir els avantatges dels sistemes autoritaris sobre les que considera decadents democràcies liberals. Aquesta propaganda troba una bona acollida a molts països, confirmant la justícia de la qualificació de la Xina com a «risc sistèmic» per part de la Comissió Europea.
En segon lloc, perquè la Xina ha trampejat bastant bé la guerra comercial que li ha fet Donald Trump per unes pràctiques comercials poc ortodoxes que es tradueixen en un elevat dèficit. La paradoxa és que un any després el dèficit nord-americà és més gran que quan Washington va imposar les primeres sancions a la Xina.
En tercer lloc, perquè la Xina s’ha apropiat de Hong-Kong sense que les vestidures esquinçades d’Occident hagin fet efecte en el seu designi. La draconiana llei de Seguretat Interior li assegura el control del territori i, de fet, posa fi a la vella fórmula d’«un país, dos sistemes». En vista del que ha passat i de les constants amenaces de reunificació forçosa, un comprèn que una esgarrifança recorri l’esquena dels taiwanesos perquè el risc de conflicte creix amb la perspectiva de les celebracions del centenari de la revolució comunista de Mao el 2049 i amb els compromisos de Washington amb l’illa.
En quart lloc, perquè Pequín ha sigut capaç d’aprofitar l’enorme forat que ha deixat la retirada dels Estats Units del Tractat Transpacífic, que és un dels errors més grans de la presidència de Donald Trump perquè ha deixat camp lliure a la Xina a l’àrea de l’Indo-Pacífic. I aquesta ho ha utilitzat per donar a llum l’Associació Regional Integral de Comerç (RECP per les sigles en anglès) que amb 15 països crea l’àrea més gran de lliure comerç del món d’on exclou els EUA. Aquesta zona ‘val’ avui 24 bilions de dòlars (29 si mai s’hi afegeix l’Índia), i és més gran que la UE (14) i que la que formen els EUA, el Canadà i Mèxic (19). A partir d’ara les regles comercials a l’Àsia-Pacífic les dictarà Pequín i augmentarà la dependència econòmica dels països de l’ASEAN respecte de la Xina. Una jugada rodona. En cinquè lloc, perquè la Xina s’apunta el gol de ser l’únic país del món que creix el 2020 malgrat la crisi brutal que patim. L’ha remuntat en V i avui ja creix al 2%, que pot semblar modest comparat amb les seves xifres d’anys anteriors però és l’únic país que ho fa. ¡Tant de bo Espanya, sense anar més lluny, pogués mostrar una xifra remotament semblant! Per tot això crec que el 2020, l’Any de la Rata, ha sigut l’any de la Xina.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
