Podem pateix la síndrome del peix petit

Iglesias no vol que a Podem li passi allò de Castella-la Manxa, on la formació va quedar escombrada del Parlament autonòmic després de participar en un Govern presidit pels socialistes. O que passi com a Andalusia, on una part del vot d’Esquerra Unida se’n va anar a l’abstenció, els socialistes o fins i tot Vox, després d’haver participat en l’últim Govern de Susana Díaz. Res nou. Es tracta d’un vell temor que ha perseguit una part de l’esquerra des que el Partit Comunista Francès va pagar amb la seva pràctica desaparició política la seva col·laboració amb François Mitterrand i Lionel Jospin. En tots aquests casos, i en d’altres, el peix gran es va menjar el petit. No sempre va ser exactament així, perquè, de vegades, com a Andalusia, o a França, els socialistes també van pagar l’experiència amb la pèrdua del poder, però en tots els casos, la força menor va ser la que en va sortir més afectada. Perseguit per aquest fantasma, és possible que sigui Iglesias, i no Sánchez, el que tingui dificultats per dormir, pensant en les conseqüències que pugui tenir regalar al PSOE les fites del Govern, mentre Podem suporta els límits de la gestió pública que la pandèmia de la Covid-19 ha fet més evidents.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

L’estratègia de permanent marcatge al PSOE construïda per Iglesias troba arguments de pes en la crisi que pateixen les classes més desfavorides. No obstant, corre el perill d’aparèixer com a contrària a l’esperit d’unitat que ell mateix reclama. És més, per a les bases socialistes, pot aparèixer com un regal al Partit Popular. La imatge d’un executiu cada vegada embrancat en permanent disputes no beneficia cap del socis de la coalició. Perquè l’‘oposició’ que Podem pot fer des del Govern mai cobrarà tants dividends com la que vagi a fer Vox des de fora. Pot ser que les enquestes diguin que el salari mínim ha de continuar augmentant, pot ser que una majoria es mostri contrària a les idees que té el ministre José Luis Escrivá sobre les pensions, o a la concepció més liberal de la ministra Nadia Calviño sobre la reforma laboral, però el temor més rellevant dels ciutadans progressistes és que una crisi de la coalició obri el camí d’un Govern de dreta dura. Amb una restauració que faria bo l’injuriat ‘règim del 78’.

No sé si Iglesias té present aquest perill quan amenaça veladament amb una mobilització social contra el Govern. Si hagués acceptat la solució a la portuguesa que li va oferir Sánchez, això és, un recolzament des de fora a un Executiu socialista en minoria, la seva actitud seriosa no només legitima, sinó més rendible per a la seva formació. Però és més difícil entendre que continuï disparant contra la línia de flotació del Govern des de la vicepresidència segona, fins i tot per a una part dels seus votants. ¿Com evitar que el peix gros es mengi el petit? Gestionant la vicepresidència i els ministeris a càrrec de Podem amb l’eficàcia de Yolanda Díaz, la ministra de Treball. Assumint sense complexos la tasca de govern i demostrant que una formació nascuda del 15-M aporta propostes polítiques i una manera de fer que sumeixi a les dels socialistes. Desenvolupant una narrativa de partit amb visió d’Estat que es pugui explicar amb coherència als despatxos i al carrer. Sense renunciar a l’esperit republicà i federal que caracteritza la formació, però sense somiar en hegemonies improbables basades en l’adveniment d’una república per al dia després de la pandèmia.