CATALUNYA

El que falta per ser un país normal

el 51% no és suficient per declarar la independència

Es llegeix en minuts
El que falta per ser un país normal

N’hi hauria prou amb un 51%. No, hauria de ser una majoria contundent. ¿Un 60%? ¿Un 70%? El recolzament necessari per declarar la independència ha sigut motiu de fatigosos debats. No és una discussió fútil. Acceptar que n’hi hauria prou amb la meitat dels catalans per prendre una decisió tan transcendental implica considerar l’altra meitat menys valuosa, menys decisòria. En definitiva, menys catalana.   

Oriol Soler, empresari cultural i un dels principals artífexs de la comunicació del procés, afirmava recentment que no es podia acceptar la independència amb el 50% del país en contra.  

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Any 2014, campanya del 9-N. A mitjans de juliol es va donar el toc de sortida. Per davant, poc més de tres mesos per complir l’objectiu declarat: aconseguir una majoria social a favor de la independència disposada a mobilitzar-se per ella. Estratègicament, el repte podia abordar-se de dues maneres. La primera, fer una anàlisi rigorosa de les dificultats i, des de la sinceritat, mirar de sumar complicitats. La segona, crear el miratge d’una independència aconseguida sense obstacles. La primera opció requeria temps i esforç. A canvi, la ciutadania coneixeria perfectament les regles del joc i sabria al que s’enfrontava. La segona opció multiplicaria adhesions, però èticament era molt discutible. Entre el realisme i la fal·làcia, es va optar pel l’enganyifa. 

Va aclarir la independència d’incerteses i contrarietats. Embolicada en un paper de colors, semblava tan dolça com un caramel. Amb un llenguatge fresc i desacomplexat, s’incorporaven peticions com una millor sanitat pública, però es consideraven assoliments que arribarien amb la independència. La proposta era pueril. O una cosa pitjor. Mentre se centrava el debat en un objectiu simbòlic, de nul·les possibilitats d’implantació a curt i mitjà termini, el govern d’Artur Mas infligia les retallades més dures. No només es restava protagonisme a la tràgica realitat, sinó que a més es tractava d’esborrar altres lluites. 

Pocs dies abans de la consulta es va llançar un nou vídeo: «Votaré per tu». Persones rellevants de la política i la cultura mostraven retrats de personalitats a les quals dedicaven el seu vot. Artur Mas votaria per Pau Casals. Oriol Junqueras, per Lluís Companys. Eduardo Reyes (Súmate) per Paco Candel... El més inquietant de l’espot és que alguns dels morts mai havien mostrat cap interès per la independència. Fins i tot la sola possibilitat de coincidir en un mateix anhel polític amb el president de CiU era una traïció a la seva memòria. ¿Pot defensar-se aquesta apropiació de l’herència col·lectiva? La campanya del 9-N no només demanava el vot, clarament advocava per un ‘nou país’. ¿Què feia sumant-hi qui no podia acceptar la invitació?  

La campanya ‘Ara és l’hora’ va representar un punt d’inflexió important. No només es va aprofundir en una banalització de la política pròxima a la infantilització. Va ser el moment en què, de forma conscient i planificada, es va dedicar una fabulosa maquinària propagandística a fagocitar espais, persones i història. Un miratge de transversalitat, universalitat i unitat que entrava en cases ideològiques alienes i els arrabassava la memòria.  

Et pot interesar

No només es menystenia la meitat de Catalunya. Per omissió, també es menyspreaven sentiments profunds arrelats en centenars de milers de persones. ¿Per què la dignitat només era a un costat? ¿No és plausible creure en la fraternitat dels pobles? ¿No es pot sentir com a pròpia l’herència del ‘No passaran’ de Madrid o plorar per la salvatge repressió de l’Exèrcit de Franco a Extremadura? El rebuig del discrepant no va fer més que agreujar-se amb l’aparició de futures campanyes. Especialment amb l’«això va de democràcia». Així, fins i tot aquells que rebutjaven el ‘procés’ per considerar-lo un moviment populista que desdibuixava la dreta i l’esquerra eren titllats d’antidemòcrates. De fatxes. De feixistes.  

En les eleccions al Parlament del 2012, el vot independentista (CiU encara ho anunciava amb timidesa) va aglutinar el 47,87% dels catalans. El 2017: el 47,5%. Durant aquests anys, només s’ha multiplicat el dolor i el menyspreu. No, el 51% no és suficient per declarar la independència. Tampoc es pot ser un país normal mentre s’encoratgi el menyspreu a la meitat de la seva població.