El Radar

Eutanàsia: llibertat d’escollir

L’encès debat de la llei acabada d’aprovar es resumeix en una postura moral davant una altra de drets

Es llegeix en minuts
La exministra de Sanidad y actual secretaria de Sanidad de la Comision Ejecutiva Federal del PSOE  Maria Luisa Carcedo (i)  junto a Angel Hernandez (que ayudo a morir a su mujer  enferma de esclerosis multiple) (d) celebran  frente al Congreso de los Diputados  la aprobacion de la ley de la eutanasia   17 DICIEMBRE 2020 MARIA LUISA CARCEDO LEY EUTANASIA EUTANASIA CIENCIA SALUD SANIDAD CONGRESO DE LOS DIPUTADOS POLITICA GOBIERNO  Eduardo Parra   Europa Press  17 12 2020

La exministra de Sanidad y actual secretaria de Sanidad de la Comision Ejecutiva Federal del PSOE Maria Luisa Carcedo (i) junto a Angel Hernandez (que ayudo a morir a su mujer enferma de esclerosis multiple) (d) celebran frente al Congreso de los Diputados la aprobacion de la ley de la eutanasia 17 DICIEMBRE 2020 MARIA LUISA CARCEDO LEY EUTANASIA EUTANASIA CIENCIA SALUD SANIDAD CONGRESO DE LOS DIPUTADOS POLITICA GOBIERNO Eduardo Parra Europa Press 17 12 2020 / Eduardo Parra

Hi ha lleis i lleis. L’activitat legislativa en general és important per als ciutadans, però hi ha legislacions que la ciutadania sent, amb raó, que són transcendentals en la seva vida diària. Que els afecten de manera directa. Aquesta setmana, el Congrés n’ha aprovat una d’elles: la de l’eutanàsia. «Per fi moltes persones a Espanya podran veure la llum al final del túnel. Persones que pateixen, persones tècnicament vives però mortes en vida. Persones que no desitgen continuar amb l’agonia i el dolor que suposa estar postrades en un llit o una en cadira de rodes, sense valer-se per si mateixes, i sense cap esperança. Persones per a qui, al cap i a la fi, el dret a la vida és sinònim d’obligació de sofriment estèril i inhumà», va escriure en una carta José Manuel Fernández-Arroyo, de Barcelona.

És difícil que al pensar en conceptes com eutanàsia a mort digna no vinguin al capdavant els noms que van protagonitzar històries amb un gran impacte mediàtic: Ramón Sampedro (amb Ramona Maneiro), o el doctor Luis Montes, per citar-ne només alguns. Però diàriament, moltes famílies espanyoles es troben en situacions dramàtiques que giren al voltant del concepte de la mort digna: l’eutanàsia, la mort assistida, el testament vital, el dret dels pacients a l’autonomia, el respecte a la voluntat i la llibertat individual. És el dur procés d’emmalaltir i morir, o el de viure en unes condicions de dependència i amb unes limitacions que costa anomenar vida a aquesta existència. Qui més qui menys tothom ha tingut un cas pròxim, debat sobre l’assumpte amb coneixement de causa, o pensa que, segons com es reparteixin les cartes, pot trobar-se en aquesta situació. En lleis com aquesta, el que discuteixen ses senyories al Congrés ressona amb íntima proximitat.

Tremendisme

En l’encesa conversa sobre l’eutanàsia, els qui s’oposen recorren a arguments tremendistes (la «cultura de la mort» de què ha parlat la dreta en el debat polític sobre la llei) o d’índole moral. «Perdonin la meva opinió, però no puc admetre que l’assassinat sigui un avenç social. La història ens il·lustra sobre el tema; des d’Isop i els fabulistes posteriors a la medicina amb el Jurament Hipocràtic, i no diguem la religió, l’avenç voluntari de la mort ha sigut condemnat sempre. I el que desitja tot ancià o malalt és que el cuidin, pal·liant el sofriment que li causin les seves xacres, mai el seu assassinat. És la meva opinió, i no permetré que a mi m’apliquin l’eutanàsia», afirma en una carta Jose Gutiérrez, de Barcelona.

Els qui recolzen la llei respondrien a Gutiérrez que d’això es tracta: que tothom, ell inclòs, tingui el dret i la llibertat d’escollir com morir. Perquè la llei aprovada aquesta setmana, com abans les legislacions sobre el divorci, l’avortament o el matrimoni homosexual, pot ser vista (és necessari) com un assumpte de drets i llibertats. «Jo no m’he divorciat, no he avortat i no m’he casat amb ningú del mateix sexe; no obstant, infinitat de persones d’aquest país han agraït imperiosament que a més també es legisli perquè la vida sigui més suportable i en definitiva, més feliç. En el cas de l’eutanàsia sembla que sigui contradictori però la felicitat també és morir quan arriba la teva hora, no quan ho decideix una màquina que eternitza una agonia latent i sense remissió», escriu Andrés Hinarejos, de Barcelona.

Opció a escollir

Notícies relacionades

La postura de Gutiérrez, convertida en llei, impedeix a qui així ho vulgui decidir el contrari. La d’Hinarejos, en canvi, permet decidir què fer arribada la crítica situació tant a Gutiérrez com als qui s’inclinin per altres opcions vitals. Aquesta distinció és vital entre legislar a partir de principis exclusivament morals o amb un enfocament de drets i llibertats. En el segon cas, del que es tracta tant en l’eutanàsia, com en l’avortament, el divorci o el matrimoni d les persones de mateix sexe, és permetre als ciutadans escollir amb plena seguretat jurídica com volen viure, o morir. No es tracta que l’Estat s’immisceixi en les vides de les persones, sinó que els permeti optar.

Participa a Entre Tots