La seguretat de viure

Així, si el 1945 la seguretat internacional es reduïa a l’absència de guerres entre estats, el 2020 ja no va (només) de guerres ni (només) d’estats. L’absència de guerra o d’amenaça bèl·lica és fonamental, esclar. Però és només l’última de les fases en què un estat pot estar en perill. Avui dia la majoria de conflictes no són bèl·lics. Són econòmics, polítics, diplomàtics o tot junt. El 2020 veiem que la competició entrecreua els àmbits científics, epidemiològics, farmacèutics i econòmics, però també la ciberseguretat, la seguretat ambiental o la seguretat sanitària. Cap estat és lliure de perill de forma absoluta, però com més àmbits tingui coberts, més segur serà com a actor polític.

Reduir riscos, preveure i anteposar-se a les amenaces, establir ponts. Militarment, sí, però també (o més encara) en els terrenys econòmic, ambiental, sanitari o polític. Sense cooperació o aliats el món interdependent se t’empassa com si fos arena movedissa. La Unió Europea, amb totes les seves fallades, flaqueses i contradiccions, demostra ara que les aliances poden proporcionar aquesta seguretat de la qual parlem: amb fons perduts, amb agències d’investigació que ens donin garanties de quina vacuna és més segura o amb mesures uniformes sobre moviments interzona. Ara bé, la UE només s’acostarà a allò que volia ser quan aquests drets els apliqui a tothom, també fora de les seves fronteres. Va ser precisament la UE qui a principis dels anys 2000 va aprovar que el concepte de Seguretat Humana seria la seva doctrina transversal. 

Aquest concepte, desenvolupa una seguretat ampliada, però no per als estats, sinó per a les persones. Fixeu-vos de nou en l’inici d’aquest text. «Absència de guerres entre estats». El 2020 sabem que una persona no viu segura necessàriament tot i que el seu país no estigui en guerra. Una persona necessita que alguns àmbits de la seva vida estiguin també protegits, assegurats. Perquè per a això, entre altres motius, vivim en estats. Per participar amb els nostres recursos i generar béns comuns que serien inabastables de forma individual. Individualment, la majoria de la població no podria aconseguir per a si mateixa aquests nivells de seguretat i només aquells més privilegiats amb recursos molt molt elevats, podrien.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En els estats democràtics hem de tenir la seguretat que no ens mataran pel carrer, però també la seguretat que els nostres governants treballaran de veritat per donar-nos estabilitat i governar-nos de forma adequada, proporcional i transparent. Que els qui ens dirigeixen no es quedaran cap part que no els correspongui. Hem de poder confiar que, si ens faltens coses bàsiques, l’Estat ens ho proporcionarà i que no permetrà que ens quedem al carrer si una crisi global ens porta a això. La seguretat econòmica farà que les institucions s’assegurin que no perdem les nostres pensions per productes bancaris fraudulents i que els subsidis o ajuts arriben a temps a qui li corresponen. La seguretat sanitària vetllarà perquè no emmalaltim de forma evitable i que tinguem accés a medicines i vacunes segures. La seguretat educacional s’encarregarà que tot menor tingui assegurat l’accés i les condicions per rebre una educació digna i suficient. 

La seguretat humana defensa que puguem viure sent els qui sentim que som, amb independència del que això signifiqui en cada cas, i també que puguem morir sent els qui som. Són molts els àmbits que s’han de cobrir, és molta la feina que s’espera de l’àmbit públic i és enorme tot el que queda per fer, però només contribuint i apostant comunament podrem continuar reclamant l’individual. Seguretat integral i per a tothom.