Apunt
L’Espanya dels drets
Amb la llei de l’eutanàsia, el PP torna a autoexcloure’s d’avenços socials que no tenen marxa enrere, com ja va succeir amb les lleis del divorci, avortament o matrimoni homosexual.
La exministra de Sanidad y actual secretaria de Sanidad de la Comision Ejecutiva Federal del PSOE Maria Luisa Carcedo (i) junto a Angel Hernandez (que ayudo a morir a su mujer enferma de esclerosis multiple) (d) celebran frente al Congreso de los Diputados la aprobacion de la ley de la eutanasia 17 DICIEMBRE 2020 MARIA LUISA CARCEDO LEY EUTANASIA EUTANASIA CIENCIA SALUD SANIDAD CONGRESO DE LOS DIPUTADOS POLITICA GOBIERNO Eduardo Parra Europa Press 17 12 2020 /
En la recta final d’un any desastrós i enmig d’una setmana atapeïda de males notícies sobre la pandèmia, cal aplaudir que a Espanya s’hagi introduït un nou dret que ens fa més lliures. El dret a morir dignament. El 2004, la pel·lícula d’Alejandro Amenábar ‘Mar adentro’, que explica la vida de l’exmarí i escriptor Ramón Sampedro postrat en un llit per culpa d’un accident que de jove el va deixar tetraplègic, va sacsejar el debat sobre l’eutanàsia i va ajudar extraordinàriament a crear una opinió pública favorable al «suïcidi assistit» en circumstàncies molt determinades i especials.
Des d’aleshores hi ha hagut alguns intents fallits per legislar aquesta qüestió mentre ha crescut la demanda social. Finalment, el Congrés va donar llum verda aquest dijous a una llei que converteix el nostre país en el quart d’Europa a regular el dret a posar fi al sofriment insuportable quan així ho decideix el malalt de forma «autònoma, conscient i informada».
Entretots
L’integrisme religiós, com el del cardenal de València Antonio Cañizares, ha reaccionat amb banderes a mig pal, crespons negres i oracions a la Verge dels Desemparats. És l’enrabiada de qui no pot imposar la seva doctrina moral al conjunt de la ciutadania com antany feia l’Església catòlica, apostòlica i romana. Però el que és lamentable de veritat és l’actitud del ‘no a tot’ del PP, que va votar en contra amb arguments menys rudes que Vox, però parlant igualment de «cultura de la mort». Els de Pablo Casado tornen a autoexcloure’s d’avenços socials que no tenen marxa enrere, com ja va succeir amb les lleis del divorci, avortament o matrimoni homosexual. És paradoxal que quan la dreta arriba al poder no s’atreveix a suprimir res, senzillament perquè els seus votants també es divorcien, recorren a l’avortament i estimen lliurement com els altres. En matèria de drets individuals, més que retrògrad, el PP és obstruccionista. Per portar-li la contrària al PSOE, però sobretot perquè és més conservador que liberal. Només arrossegant els peus acaba acceptant l’Espanya dels drets.
