ANÀLISI
Felip VI se la juga en el seu missatge de Nadal
La seva al·locució ha de ser inequívocament democràtica, contundent amb els intents de la dreta més extrema i explícita en el rebuig dels escàndols que han tacat la Casa Reial
undefined55995942 01 01 1970 el rey felipe vi politica europa espa a sociedad201127184446 /
Mai el missatge de Nadal del rei havia sigut tan important. El tema seria que formés part del paisatge nadalenc, sense estridències, com passa en les monarquies parlamentàries consolidades. Alguna cosa així com el concert d’any nou de Viena o els salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen. No obstant, després d’un any tan negre com aquest 2020, l’al·locució de Felip VI serà seguida amb enorme atenció. No només per la pandèmia, sinó per les incògnites que sotgen la institució monàrquica després dels escàndols protagonitzats pel seu pare, el Rei Emèrit. I per l’intent d’alguns oficials jubilats d’involucrar-lo en els seus deliris, fent-lo destinatari de cartes de marcat signe neocolpista.
No ho té fàcil Felip VI. Amb Joan Carles a Abu Dhabi, pendent de la justícia i condemnat per bona part de l’opinió pública espanyola i internacional, amb la dreta i l’extrema dreta aclamant-lo amb propòsits espuris, i amb un dels partits de la col·lació governamental associant els Borbons al franquisme i a una sèrie sobre els narcos colombians. Quin os. Els recolzaments de Pedro Sánchez són massa obvis per compensar una tempesta d’aquest calibre. Un sentiment republicà difús i divers, que ja no és només el de Catalunya, s’obre pas, lentament, contingut per la convicció que Espanya no viu el millor moment per obrir el meló de la monarquia. Si no fos per aquell savi axioma que recomana no fer mudança en temps de tribulació, la perpetuació dels problemes i les històries truculentes a la cúpula de l’Estat podria acabar soscavant la base històrica i social que li queda a la monarquia espanyola.
Se sap, es diu
Fins ara, Felip VI ha estat en silenci. Se sap que va ser ell que va aconsellar al seu pare sortir un temps d’Espanya, quedant a disposició de la justícia. Se sap que és contrari a la intenció de Joan Carles de passar el Nadal en família, com si fos un honest ciutadà espanyol que treballa als Emirats. Se sap que les cartes dels militars facciosos no li van fer cap gràcia i que les va remetre ipso facto al Govern. Se sap. Es diu. Però ell no ha dit res, i els silencis, si es prolonguen, són pastura de tota mena de maledicències, més encara en una societat de xarxes, mems i àvida de conspiracions com l’actual. Després d’aquest llarg silenci, el seu discurs de Nadal no pot ser de conveniència. No li convé que calgui llegir-lo entre línies i que tots els polítics, fins i tot Santiago Abascal, el lloïn més pel que calla que pel que diu. Tampoc pot abordar la corrupció com si fos una plaga divina, aliena al seu entorn, com havia fet Joan Carles en algunes de les seves prèdiques nadalenques. El missatge de Nadal és el seu discurs, el seu, aquell que s’escriu a la Zarzuela. I com a tal ha de ser inequívocament democràtic, contundent amb els intents de la dreta més extrema i explícit en el rebuig dels escàndols que han tacat la Casa Reial. Un embolic, sens dubte, però també una oportunitat.
