Més enllà de ‘The Crown’

A més, en aquestaquarta temporadahan entrat en escena dos personatges femenins -Margaret ThatcheriLady Di– que han marcat la Gran Bretanya actual. Algunes crítiques afirmen que la sèrie caricaturitza i danya el príncep Carlesi la monarquia. La meva impressió és quePeter Morganretrata la interacció entre la família reial i la societat britànica (primers ministres inclosos) i que per a això –i assegurar l’èxit– també mostra els aspectes menys favorables d’alguns protagonistes. Ofereix així una visiópoc oficialista i documentada peròdiscutible. Descriu l’esplendor i les misèries d’una institució que ningú creu que estigui avui amenaçada.

I aquest objectiu, aconseguit a través d’una molt notable fotografia i direcció d’actors amb la complicitat d’un gran pressupost i d’uns escenaris espectaculars, explical’èxit de la sèrie.La monarquia no és castigada perquè els defectes d’alguns personatges són ja prou coneguts. I la figura de laReina–que compleix sempre amb el que creu que són els seus deures– surt mes ben afavorida. La seva actitud ‘social’ davant Thatcher, o preocupada per l’aturat amb problemes que irromp a la seva habitació, la humanitza.És la mateixa impressió que vaig treure de la notable pel·lícula’La Reina’(2009) en la qual el mateix Peter Morgan –també amb gran riquesa de mitjans– tractava la relació d’Isabel II i el primer ministre Tony Blairdesprés de la mort de Lady Di.

Thatcherva retallar sense complexos l’Estat del benestari els laboristes, amb Tony Blair, novan anul·lar tota la seva obra. Va passar una cosa bastant similar, però a la inversa, al que va ferWinston Churchillel 1951 al mantenir algunes de les reformes socials del laborista Clement Attlee.

Segons’The Economist’, també Lady Di ha influït molt en la política anglesa a l’introduir un cocktail d’emoció i antielitisme que després ha reviscut el modern populisme.Diana Spencer, de família aristocràtica, es va fer famosa amb un nom senzill, pròxim a la gent: Lady Di. I segons el setmanari va adquirir popularitat com a campiona de l’ajuda als desfavorits, als llavors marginalitzats malalts de sida i freqüentant estrelles comElton John, en lloc d’a les famílies de l’alta aristocràcia. En una famosa entrevista a la BBC, ja divorciada de Carles, va dir que mai seria reina però que aspirava a ser«queen of people’s heart’s»(la reina del cor de la gent). I Blair la va reconèixer després de la seva mort com «la princesa del poble». 

El seu antielitisme no va consistir en un rebuig de la riquesa de la monarquia –va obtenir òptimes condicions de divorci– sinó en la rebel·lió contra uns codis matrimonials en els quals imperava la gestació dels hereus adequats de la Corona davant les motivacions molt més lliures i espontànies de la gent corrent. 

Després, la seva sobtada mort després d’un tràgic accident a París (que es prestava a totes les especulacions) va commocionar la Gran Bretanya i el món sencer. El seu multitudinarienterramentes va convertir en una de les més grans manifestacions històriques de dolor i fervor popular. I la música que el va caracteritzar no va ser cap himne sinó una cançó adaptada d’Elton John, escrita originalment per a una altra icona popular convertida en víctima, Marilyn Monroe. 

Sentiments i política

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El setmanari britànic veu també en l’apel·lació als sentiments contraris a les elits la clau del triomf delbrexitdavant el criteri de les elits polítiques i econòmiques. Els ‘brexisteers’ van apel·lar més a l’emoció que al cap. I van recórrer al nacionalisme i el ressentiment social contra les realitats econòmiques. El brexit va guanyar amb la bandera del nacionalisme emocional. 

Però les emocions són contagiosesi el nacionalisme anglès, menyspreador d’Europa, dona noves ales al nacionalisme escocès (i proeuropeu) que, amb els sondejos a favor, exigeix ja un segon referèndum. I aquesta vegada l’actitud de la UE pot ser una altra. Així el triomf populista de Boris Johnson potser acabadesintegrant la Gran Bretanya.