'The crown', un recorregut musical pels anys 80 al ritme de Lady Di

Un dels moments de la producció de Netflix en què una cançó s’erigeix com a element clau es troba en el novè capítol. És el 37è aniversari de Carles (1985) i Diana decideix fer-li una sorpresa. Acudeixen a una gala de l’associació Amics del Covent Garden a la Royal Opera House, s’aixeca del seient un moment («deu anar al lavabo», deu pensar ell) i de sobte apareix a l’escenari i es posa a ballar ‘Uptown Girl’ al costat de Wayne Sleep, un dels ballarins de la casa. El ‘hit’ de Billy Joel, de ritme poderós i bonics jocs de veus explica una relació amorosa entre un obrer i una noia de bona família. Va ser un gran èxit, un de tants com va facturar l’home del piano nascut al Bronx. 

La desprejuiciada Diana va acabar exultant i els 2.500 espectadors van quedar parats al veure una princesa en aquests combats, tan alliberada del refeix protocol·lari. No hi ha vídeos que ho puguin corroborar (només un parell de fotos del ball van emergir una decada després a preu d’or de premsa groga), però la cara de Carles, pel que sembla, era un poema. En la sèrie, Josh O’Connor (l’actor que li dona vida) es posa furiós al cotxe quan tornen a casa pel que considera «una exhibició grotesca i mortificant». En la realitat, l’hereu potser no va grunyir, però va pensar que el que la seva dona li va vendre com un regal va ser més aviat un autohomenatge ostentós per a ella. El príncep no en surt ben parat i per escenes com aquesta el ministre de Cultura britànic ha demanat a Netflix que aclareixi al principi de cada episodi que es tracta de ficció.

Els artistes preferits de Diana eren Elton John, Michael Jackson, Dire Straits, John Denver, Bryan Adams i molts d’altres. Però alguna vegada es va mullar i va dir que per a ella el número u era Duran Duran, que a la seva manera també eren uns prínceps, en el seu cas de la variant dels vuitanta coneguda com a nous romàntics (pop enganxós i ideològicament inofensiu, ‘eyeliner’, serrells crispats i muscleres. Majoritàriament, l’afició es dividia entre ells i Spandau Ballet). De Duran Duran és ‘Girls on film’, cançó que apareix al tercer episodi, quan Di patina pel palau de Buckingham, avorrida ja mentre comença a descobrir peatges i altres barreres de la seva nova condició en una família tan enravenada.

‘The crown’ conté grans èxits dels 80, dècada increïble a la Gran Bretanya, però si s’ha d’assenyalar una carència, sens dubte és el punk. En plena explosió pocs anys després del seu naixement, el gènere de les tatxes, les escopinades, els instrumentistes negats i els insults a la reina, segurament li va semblar massa a la molt competent supervisora musical de la sèrie, Sarah Bridge. Sí que hi ha cançons menys aspres en el formal però amb inequívoc fons crític contra la monarquia i el Govern de Thatcher (grotescament interpretada per una Gillian Anderson passadíssima de tics i laca). Sona ‘Whine and grine/ Stand down Margaret’ de The English Beat: «‘No veig enlloc / el teu nou i brillant demà / així que retira’t, Margaret, / retira’t, sisplau’», canta el grup de Birmingham a ritme de pop-ska. En el context del seu suport al règim racista de Sud-àfrica, laDama de Ferro’ també rep a ‘Inglan is a bitch’, del jamaicà Linton Kwesi Johnson.

Dues altres bandes més angleses que conduir per l’esquerra com The Cure (‘Boys don’t cry’) i Joy Division (‘24 hours’), tenen protagonisme en escenes en les quals apareix Michael Fagan, l’intrús que es va colar fins al llit de la reina Isabel. The Cure i Joy Division, dos grups foscos per reflectir aquell túnel vital personificat en un pintor de parets aturat i desesperat. Però també resplendeixen fragments alegres en la sèrie, com ’Let’s dance’ de Bowie i ’Crazy little thing called love’ de Queen, amb Lady Di al cotxe, conduint i cantant amb els seus fills Guillem i Enric, en un dels seus moments de felicitat tan difícils de veure.

Minuts musicals

Aquestes són cinc de les cançons més significatives de la banda sonora de la quarta temporada de ‘The Crown’, supervisada per Sarah Bridge i atenta als sons que van marcar la dècada dels 80.

1. ‘Girls on film’, de Duran Duran, narra els patiments de les top-models (deesses en aquella època) en les sessions fotogràfiques El paral·lelisme seria que Lady Di aterra en la família reial i descobreix que l’oripell de la bona vida en realitat amaga la quincalla de massa normes absurdes.

2. ’Boys don’t cry’. L’intrús Michael Fagan es fuma un cigarret al seu apartament i sona la cançó de The Cure. Té motius per plorar, està a l’atur i la seva dona l’acaba de deixar. El seu cap explota d’una manera insòlita, inexplicable: envaint el palau de Buckingham.

3. 'Song for guy'. La composició d’Elton John il·lustra la solitud que sent Diana. El músic i la princesa eren amics i ell va convertir el seu ‘Candle in the wind’ en ‘Goodbye, rose of England’, l’himne del funeral de la princesa que va fer plorar a mig planeta.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

4. 'Edge of seventeen'. Stevie Nicks, excantant de Fleetwood Mac, posa la seva veu al servei de l’alegria (quan Di, acabada de prometre, ho celebra amb les amigues) i de la tristesa (quan Di s’ensuma que no tot seran vi i roses).

5. ‘Crazy little thing called love’. El grup nominalment més monàrquic del món, Queen, serveix per mostrar una Diana contenta al volant cantant amb els seus fills, com qualsevol mare, aquesta melodia tan enganxosa.