El contexte

¿És vàlid el model actual de residències?

Un espai amb alta densitat de gent fràgil, escassa separació entre persones i molts espais comuns és potencialment ideal per a la transmissió

2
Es llegeix en minuts
¿És vàlid el model actual de residències?

FERRAN NADEU

Una de les situacions més dramàtiques que estem vivint en aquesta crisi del COVID és la que s’està produint en les residències de gent gran.

Una residència és un substitut de la llar. No és un hospital per gent gran. No té la estructura, ni els recursos ni el personal d’un centre sanitari. És casa seva. Quan no és possible, per la causa que sigui, continuar vivint a casa teva, la residència pretén ser el seu equivalent.

Fa alguns anys la majoria dels ingressats tenien un acceptable nivell d’autonomia i salut. A Catalunya l'esperança de vida s’ha incrementat notablement. Som un país envellit, en el qual les estructures de recolzament familiar que en l'època dels nostres avis existien, ja no hi son. Els residents són cada vegada mes grans, més fràgils, amb més malalties associades i, per tant, requereixen un altre tipus d’assistència.

L' eclosió de la Covid ha accentuat el problema. Un espai amb alta densitat de gent, escassa separació entre persones i molts espais i superfícies comunes, amb gent fràgil és un espai potencialment ideal per la transmissió.

¿Com podem protegir aquestes persones? No és gens fàcil.

La residència és com un castell. Un cop garantit, per exemple, mitjançant tests, que els residents i el personal, en aquell moment concret, no són positius, la infecció tan sols pot venir de fora. Ni que restringim o prohibim les visites i les sortides. El personal cada dia surt i va a casa seva. Hi entra personal de manteniment o similars. Tota aquesta gent, familiars i visitants, residents que els diumenges o festius van a casa dels fills, surten del castell i entren en contacte amb altres nuclis poblacionals, que poden estar infectats i infectar-los. I si entra el virus, els residents, fràgils, amb moltes zones comunes, amb interrelació constant, son dianes fàcils.

¿Que hi podem fer?

No tenim massa eines. No hi ha vacunes. Distanciament, difícil. Higiene, no és fàcil amb aquesta població. Ús de mascaretes; estem parlant de persones grans, molt grans i fràgils, molt fràgils, que no sempre estan en condicions d’entendre i complir determinades mesures. Ventilació. Cribratges, sí, però, desenganyem-nos. Un PCR o un test d’antígens no és més que una fotografia d’un moment concret. Podem estar incubant i ser negatius o infectar-nos després del test. És útil, és clar. Però serveix pel que serveix, no és una garantia absoluta. Limitació dels contactes externs, sí, però són gent depenent, no tan sols físicament sinó, també, emocionalment. I trencar el contacte amb la seva família pot significar un dany irreparable.

Ens cal repensar el model residencial. Ens cal mes personal i un altre perfil de personal, més format i més estable. Ens cal estructures diferents, que possibilitin l’aïllament quan calgui. Ens cal ser capaços d’una detecció i una resposta precoç i enèrgica.

La societat ha canviat. Les residències, que formen part del nostre entramat social, tenen que canviar.

Notícies relacionades

 

Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili. Ex secretari de salut pública de la Generalitat de Catalunya