Obituari

Valéry Giscard d’Estaing, un liberal en un país sense liberals

L’expresident francès va morir dimecres als 94 anys víctima de la Covid-19. Jove brillant que va combatre en la Segona Guerra Mundial, Giscard va ser el cap de l’Estat francès més jove (va arribar al càrrec als 48 anys) fins que Emmanuel Macron li va arrabassar aquesta marca

4
Es llegeix en minuts

Mort a causa de la Covid-19als 94 anys,Valéry Giscard d’Estaingva ser el tercer president de la Cinquena República instaurada pel general Charles de Gaulle el 1958. Reformista, kennedià, liberal en un país en el qual no hi ha polítics liberals, Giscardva accedir a l’Elisi el 1974, als 48 anys, sent el president francès més jove en arribar al càrrec fins queEmmanuel Macronva batre el seu rècord de joventut. Va succeir en la presidènciaGeorges Pompidou, després de batre en les eleccions del maig del 1974 François Mitterrandper poc més de 400.000 vots (50,81%), però no va poder ser reelegit. Pompidou havia mort en l’exercici del seu càrrec el 1974 sense poder completar el seu mandat per la qual cosa Giscard va ser el primer que es va convertir en president d’un sol període, secundat després per Nicolas Sarkozy iFrançois Hollande.

Gran part del fracàs en la seva reelecció es va deure a la crisi econòmica desencadenada per laprimera guerra del petroli del 1973, que va acabar amb els trenta gloriosos anys d’abundància i va donar pas a l’època del dèficit permanent, l’atur perpetu i les desigualtats socials. Però Giscard va fracassar també pel cessament de l’impuls reformista amb què va arribar a l’Elisi i pel seuarrogant i aristocràtic distanciament de la població amb una imatge de nen prodigi i de primer de la classe que el va allunyar de l’electorat.

Insensibilitat

El periodista Franz-Olivier Giesbert explica aLa fin d’une époque(Fayard/Seuil, 1993) aquesta manera de ser de Giscard: «Té la intel·ligència dels conceptes, de les xifres, de les situacions. Però la intel·ligència de les persones li falta sovint.No sap relacionar-se amb la gent. O es passa o no hi arriba. És aquesta insensibilitat cap a les persones, camuflada sota una elegància cortesa, el que el porta a ferir tan sovint els seus pròxims, fins i tot sense adonar-se’n (...) ‘Hem treballat molt temps junts –diu Jean-Pierre Soisson-. Jo era un dels seus col·laboradors més pròxims. Fins i tot vaig fundar un partit per a ell. Doncs bé, mai m’ha convidat a casa seva’«. 

Tercer president de la Cinquena República

Pel que fa a l’impuls reformista, durant el mandat de Giscard es va aprovar larebaixa de lamajoria d’edat als 18 anys, la regulació de l’avortament (1975) i el finançament per la Seguretat Social de lapíndola anticonceptivao l’ampliació dels poders delConsell Constitucional. Europeista de primera hora, Giscard va posar, al costat del canceller alemany Helmut Schmidt, les bases de la moneda única amb la creació delSistema Monetari Europeui va promoure l’elecció directa dels diputats del Parlament Europeu, en què ell mateix s’asseuria entre 1989 i 1993.

El reformisme giscardià va tenir, no obstant, els seus límits.No es va atrevir, per exemple, a la supressió de la pena de mort, que va haver d’esperar a l’arribada de Mitterrrand a la presidència. Era un assumpte que, sens dubte, el preocupava, ja que no en va dedica a la pena de mort un capítol del seu primer volum de memòries (El poder y la vida, El País/Aguilar, 1988), en el qual recorda quedurant el seu mandat la guillotina va caure tres vegades i explica quin era el paper del president de la República quan s’aplicava la pena capital. «En realitat, el president de la República no es pronunciava sobre la condemna a mort, sinó sobre un recurs de gràcia. Dir-ho no és intentar fer un joc de paraules, el que, en aquesta circumstància, seria horrorós, ni una manera d’eludir les responsabilitats; és evocar una situació precisa, a la qual he hagut de fer front,» escriu.  

Els diamants

El deteriorament de la situació econòmica, el distanciament social i l’escàndol dels diamantsque li va regalar el dictador centreafricàJean-Bédel Bokassa van acabar amb una presidència que s’havia convertit, com tantes a França, en monàrquica i que va acabar amb l’abandonament de l’Elisi entre esbroncades. Un veritable fiasco per al jove brillant que havia participat com a soldat en la Segona Guerra Mundial, s’havia graduat en dues de les escoles d’elit franceses, la Politècnica i l’ENA, havia sigut inspector de finances als 28 anys, diputat als 30, secretari d’Estat de Finances als 33 i ministre als 36.

Ja president de la República,va nomenar primer ministre al seu enemic íntim Jacques Chirac, amb qui va mantenir una llarga disputa pel control de la dreta, l’exalcalde de París des del gaullista RPR i Giscard des de la UPF (Unió per la Democràcia Francesa), un partit democristià, liberal i europeista. Chirac va aguantar dos anys al palau de Matignon abans de dimitir i Giscard va anomenar per succeir-lo l’economistaRaymond Barre. Anys després de perdre la presidència, va presidir la convenció encarregada d’elaborar laConstitució europea(2001-03) que es va estavellar en el referèndum de França el 2005. 

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Giscard va practicar una política exterior europeista que, no obstant, va encallar en les seves relacions amb Espanya per la seva resistència, a través de dures negociacions, a l’entrada espanyola a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i per la seva passivitat davant el santuari d’ETA al País Basc francès.