Al contraatac

'2020', una vacuna contra l'oblit

La vida sempre acaba obrint-se pas. Proposo tenir en ment aquesta idea i esforçar-nos a imaginar un futur millor. Però sense perdre la memòria

Es llegeix en minuts

Les emocions no saben de carreteres ni atenen a senyals de circulació. Circulen a la seva i es fiquen per escletxes insospitades. Potser aquest desordre expliqui per què la primera llàgrima que em va caure veient ‘2020’ fos al contemplar l’escena del retrobament entre dos bonics gossos i les seves propietàries. Abans i després hi va haver altres moments per plorar, per commoure’s, pocs per riure i molts per indignar-se... però, sobretot, per recordar. ‘2020’ és una pel·lícula documental d’Hernán Zin sobre els primers 70 dies d’estat d’alarma a Madrid, que hauria de ser de visionament obligatori, especialment per als qui continuen posant objeccions a la prudència; és igual que es tracti de negacionistes recalcitrants, inconscients de solemnitat o avantatgistes professionals.

No resulta gratuït que el director sigui, entre altres coses, un acreditat reporter de guerra. Atacs, resistència, contraofensiva, morts, ferits, herois, hospitals com a trinxeres, residències com a cementiris... Jo, que detesto l’ús abusiu de l’analogia bèl·lica per parlar de la pandèmia, confesso que en ‘2020’ he seguit les peripècies de metges, infermeres, netejadores, cuineres, bombers, malalts, familiars, enterramorts... com si fossin a un camp de batalla. No hi ha explosions ni trets, però sí una baralla constant per salvar vides.

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Així que resulta impossible sortir-ne indemne, però crec que aquest ritual de memòria, duel i aprenentatge és just i necessari. Primer per a aquells que aplaudíem quan va començar el malson i que ara són –massa sovint– destinataris de la nostra fatiga i la nostra ràbia. I també per als més cruelment delmats per la pandèmia: «Marxen els que ens van treure endavant», diu un dels testimonis. Sort que ho compensa la història d’una dona que va donar a llum amb coronavirus i que, després de diverses setmanes d’aïllament, pot abraçar el seu nadó. La vida sempre acaba obrint-se pas. Proposo tenir en ment aquesta idea i esforçar-nos a imaginar un futur millor. Però sense perdre la memòria. Per a això serveix ‘2020’: és una vacuna contra l’oblit.