Mort d'un mite

Déu dona la mà a Maradona

Maradona és una religió, discutir-ho té menys sentit que sorprendre's davant la seva desaparició

1
Es llegeix en minuts
Maradona en un partido en el Camp Nou entre el Barça y el Real Madrid en noviembre de 1985.

Maradona en un partido en el Camp Nou entre el Barça y el Real Madrid en noviembre de 1985. / Ferran Sendra

Maradona ha mort, el públic ha mort i Messi no està massa a gust. El futbol ja només es conjuga en passat. El senyor Diego va concedir tantes oportunitats a la mort que en alguna ocasió havien d’acabar empatats. Acostumat a driblar-se l’ombra, va imaginar que a la vida com al camp sempre esculpiria una entremaliadura cap a la porta de sortida. Mor un ídol prematur, perquè mai va madurar. Va tutejar Castro, però la seva samarreta i la seva silueta competeixen amb la imatge crística del Che. [Seguiu en directe les últimes notícies de la mort de Diego Armando Maradona]

Déu dona la mà a Maradona, ara literalment i no com contra Anglaterra. Mor sense baixar de la divinitat, estàtua en ninot inflable de si mateix, perdent l’alè a cada paraula genial. Cal rescatar molt de pressa el documental Diego Maradona, d’Asif Kapadia. Allà trontollen les conviccions que Messi ha sigut el més gran, perquè el seu predecessor va pasturar cap a la glòria un ramat desorientat. A la pel·lícula confessa que es va enamorar de la cocaïna «en un bolig de Barcelona», una discoteca en la traducció.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Maradona és una religió, discutir-ho té menys sentit que sorprendre’s davant la seva desaparició. La mort és el desenllaç menys dolorós per a la celebritat desembridada, l’argentí va retardar la seva destinació per no incórrer en el martiri d’uns vint anys d’Amy Winehouse, Janis Joplin o Kurt Cobain. L’excepcionalitat dels ídols esportius resideix en la virtut de «llegir el terreny de joc», la capacitat sobrehumana d’un Fischer a l’escombrar el tauler.

Maradona acumulava al seu cervell les compensacions a un trot curt de maluc estret. Teleguiava la pilota amb la mirada, el peu era un subaltern. Milers de pares es pregunten ara mateix si els seus fills podrien ser Maradona sense les contrapartides. No way, José. La glòria és una arma de doble tall, i abans de la condemnació, recordeu que el mafiós no es diu Maradona, sinó futbol d’elit.

Temes:

Maradona