El Gran Recapte: un fracàs col·lectiu

Així, i malgrat la crisi sanitària, n’hi ha que han tingut prou capacitat per fer front a la situació (llocs de treball en sectors poc o gens afectats per l’epidèmia, o amb possibilitats de treball a distància) i els que, simplement, estan enfonsant-se cada dia una mica més en la misèria. És la traducció social d’un perfil de la crisi econòmica que alguns economistes han batejat com a recessió en K: els que estaven relativament bé finalitzen en millor posició, i els que es trobaven malament, acabaran més mal situats encara.

Diferències

Alguns exemples de l’última EPA del tercer trimestre destaquen aquesta divisió.  Així, davant una caiguda de l’ocupació del 3,5% respecte del setembre del 2019 (uns 700.000 llocs de treball perduts), per a aquells sense estudis la seva ocupació s’ha enfonsat molt per sobre de la mitjana (-13%) i més per als que només van arribar a un educatiu equivalent a primària (-14,5%) o secundària obligatòria (-8,2%); a partir d’allà, i a mesura que augmenta la formació, es redueix la pèrdua d’ocupació: un -2,4% per a aquells amb secundària no obligatòria i un -2,0% per a formació tècnica, mentre que els ocupats amb estudis superiors s’han mantingut. Si la variable a considerar és la tipologia del contracte, la pèrdua del -3,5% citada reflecteix la pràctica estabilitat per a autònoms, professionals i empresaris individuals i una suau reducció dels assalariats amb contracte indefinit (inferior a l’1%), mentre que el gruix de la contracció ocupacional correspon a assalariats amb contracte temporal, que han vist retrocedir la seva ocupació un molt elevat 13% (uns 600.000 llocs de treball). I si passem a considerar el que ha passat amb joves, dones o jornada, la situació és semblant: més destrucció d’ocupació femenina (-3,6%) o a jornada parcial (-4,8%) i molt més intensa en els joves de 16 a 34 anys (-10,1%). Res extraordinari. És el que tenen totes les crisis econòmiques: afecten més els que menys capacitat de resistència tenen.

Justament per això, sorprèn més encara la incapacitat dels nostres poders públics, siguin autonòmics o estatals, per fer front a aquesta pandèmia de pobresa extrema rampant. Una incapacitat posada en relleu una altra vegada, i van... amb el Gran Recapte d’aliments, de la qual ningú sembla escandalitzar-se: semblem immunitzats respecte del que realment mostra sobre nosaltres.

El mínim to moral

No estic criticant l’actuació, absolutament imprescindible d’altra banda, de les entitats que atenen els famolencs. ¡Només faltaria! Però que les recolzem i considerem del tot necessàries només és un reflex de la falta de solvència que mostra la seva existència: la de la pèrdua, per incompareixença, del mínim to moral d’una societat en la qual els seus poders públics simplement fan abandó de les seves funcions i no hi són, ni se’ls espera, per atendre la crisi humanitària que ens afligeix.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Com a ciutadà d’un país que desitjaria més avançat socialment i econòmicament, em sento avergonyit dels nostres representants: s’escuden en un eufemisme del políticament correcte, l’anomenada societat civil, per emmascarar la seva desatenció dels més necessitats. Un sembla trobar-se, amb totes les diferències que desitgin, a la Gran Bretanya del segle XIX i les seves Lleis de Pobres que, justament, es van abolir el 1948 quan el seu estat de benestar començava a consolidar-se.

Ara que tornem a discutir la insuficiència dels ajuts a la dependència o les dificultats de posada en marxa de la Renda Mínima d’Inserció, seria també moment que els poders públics prenguessin a les seves mans la responsabilitat d’alimentar els seus ciutadans. A tots ells sense distinció. En cas de ser així, potser podem començar a considerar-nos una societat avançada. La pobresa alimentària, i la necessitat de caritat per evitar-la, hauria de ser una línia vermella que no hauríem de tornar a creuar.