Iceta, assetjat pels vells fantasmes

Alfonso Guerra, un oracle socialista del segle passat, es va sumar fa uns dies a la pressió sobre el PSC per la suposada desídia de Miquel Iceta en la defensa del castellà a Catalunya, més específicament a l’escola. Un assumpte que sempre persegueix els socialistes catalans. L’altre és el seu distanciament del bloc denominat constitucionalista, com a alternativa de govern (improbable) al sobiranisme. Vells fantasmes dels qui creuen que el PSC hauria de ser la Federació Catalana del PSOE i d’aquells que preferirien que fos com Ciutadans. La gènesi catalanista del PSC li impedeix ser una cosa i l’altra.

En el PSC hi ha catalanistes acèrrims (n’hi va haver més en altres temps) i anticatalanistes moderats (n’hi ha tants com sempre). L’equilibri entre aquestes dues sensibilitats (abans anomenades pomposament ànimes) configura una ortodòxia que personifica Miquel Iceta. I a Iceta ningú li tus en el PSC, i per això és candidat a la presidència de la Generalitat per tercera i última vegada, tot i que el seu secretari d’Organització, nomenat ministre de Sanitat, el superi en valoració pública. El seu objectiu evident és recuperar per al seu partit un percentatge de vot pròxim a l’obtingut per José Montilla el 2010. Aquell 18% no seria res de l’altre món, comparat amb la glòria electoral d’altres èpoques, però, venint del 12,7% el 2015, tindria el seu mèrit. El CIS el deixa a mig camí, en el 15%.

En aquesta perspectiva, Iceta no cedirà a les pressions de sempre. En matèria de llengües vehiculars a l’escola, perquè suposaria una renúncia greu al catalanisme fundacional del partit i a la seva obra de govern, de la qual va néixer la vigent llei d’ensenyament del 2009, en la qual es fixa el català com a llengua vehicular. Quant a l’estratègia de blocs, perquè la seva alineació amb el constitucionalisme immobilista de Ciutadans i del PP li impediria superar incomodes fotografies justificades en conjuntures alarmants, però, sobretot, perquè entraria en flagrant contradicció amb el seu primer objectiu polític per a Catalunya: la reconciliació que permeti el diàleg.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els blocs que busquen tenir els votants presoners de la intolerància dels seus dirigents perjudiquen el PSC, i això explica el rebuig d’Iceta envers la petrificació de l’escenari. A més, la gesticulació permanent que exigeix la guerra sense treva declarada per Ciutadans i el PP per mantenir la política de blocs que tan rendible li va sortir a Inés Arrimadas el 2017 es considera incompatible amb la defensa de l’indult per als dirigents independentistes o la reforma del Codi Penal per modificar el delicte de sedició.

El problema del PSC és l’endemà a Iceta. El PSC ja no és aquell incubador de dirigents procedents del municipalisme o la universitat. Núria Parlon va ser l’últim intent fallit de l’aparell de promoure una nova figura, després de derrotar-la en unes de primàries. Salvador Illa té una llarga guerra amb el virus i és difícil de diagnosticar l’estat de salut política del ministre per quan això remeti.