Elles, les exdirectives del Barça

Diuen que tots els precandidats busquen sòcies per afegir als seus equips. Però, és clar, suposo que en busquen una o dues, per cobrir la quota. I, és clar, no els en surten. Una prova més que les dones són molt més intel·ligents que els homes. I sàvies. I endevinen el futur. I fins al present. I saben per a què les volen o necessiten.

És evident que no és fàcil trobar sòcies que vulguin ser directives. Al llarg de la història, que ho sàpiguen (gran Centre de Documentació) hi ha hagut, només, 13 directives: Ana María Martínez Sagi (va entrar el 1934), Rosa María Valls-Taberner (1989), Carme Drópez (1995), Elisabet Cardoner (1997), Maria Teresa Andreu (2000, que també va ser portera de l’equip femení), Isabel Galobardes (2002), Clàudia Vives-Fierro (2003), Maria Elena Fort (2008), Magda Oranich (2009), Susana Monje (2010), Pilar Guinovart (2010), Maria Teixidor (2015) i Marta Plana (2018).

Les sòcies van en augment

Més, per situar-los, no per donar-los la pallissa, perdonin-me. El Barça té 37.803 sòcies, és a dir, el 26,6% dels socis són dones, dada que ha augmentat sensiblement durant els últims 10 anys. I 46.250 penyistes, és a dir, el 27,2% dels penyistes són dones. Basant-nos en aquestes xifres, els precandidats haurien d’intentar formar les seves directives (virtuals) amb el 25% ¿no? de dones. Dic jo. ¡I no en troben ni una!

Jo he parlat amb tres exdirectives d’aquesta llista i, ho sento, però em permetran que no els digui els seus noms, ja que estan molt tranquil·les a casa seva, en les seves feines. Però necessitava parlar amb elles d’aquest assumpte. No per escriure cap sentència, i ara, no, només perquè vostès (i jo) sabessin el que pensen elles. I sí, totes tres coincideixen, per alguna cosa deu ser. Torno a l’enorme intel·ligència de les dones.

Només tres apunts

Primera reflexió: «No té cap sentit que, en plena pandèmia, en plena crisi, en ple desastre econòmic per al Barça i per a tothom, hi hagi set, vuit, nou i fins a 10 precandidats. Diuen que és salut democràtica. No. És insensatesa i no saber què necessita el club».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Segona: «Fa la sensació que és un assumpte de masclets, a veure qui la diu i la fa més grossa. Tots són homes i tots tenen un ego crescudet, volen donar-se a conèixer, millorar els seus negocis, sortir en els mitjans i lluir figura en el seu entorn. A això mai no s’hi apuntaria una dona, ni ho vol ni ho necessita».

I últim apunt: «Ningú no proposa, ni parla del moment que vivim. Tots prometran el que cap d’ells pot aconseguir. El que faria falta és una candidatura d’unitat, sense personalismes, ni egos. Una junta que gestionés la crisi, integrada per homes i dones capaces de superar el tsunami que vivim. Dos anys de gestió i, una vegada superada la crisi (si la superem), nova convocatòria d’eleccions i nova directiva. Pensar en el ‘moment Covid’ amb la lleugeresa que pensen tots els precandidats és suïcida».