Ja, sí, l’àrbitre, l’àrbitre

I, com va dir Xavi, ¿ara què fem amb l’… de la Champions? Ahir a la nit, en una altra nit estranya del més estrany, immadur i desconcertant Barça, es va demostrar, ara sí, que el revulsiu inventat pel míster de Terrassa no ha servit per a l’únic partit en què havia de ser útil, el que dona accés a les semifinals de la Champions. I ahir a la nit, la veritat, també es va demostrar que el caramelet d’aquests quarts era el PSG, res del Borussia de Dortmund, aquest campió francès és de cartró i, 11 contra 11, el Barça sempre va ser superior. I si Mbappé fitxa pel Reial Madrid, tranquils, no passa res.

Podem parlar de l’àrbitre, podem dir que va ser rigorós, que va ser un arbitratge (massa) europeu, però si fóssim honrats i ho som, les dues accions d’Araujo i Joao Cancelo són dues autèntiques ximpleries, tonteries, innecessàries en un escenari tan vital, en un partit tan important, en dues jugades tan badoques. Aquestes dues accions i no el seu arbitratge van acabar amb les possibilitats del Barça.

El Barça ho tenia absolutament tot, inclòs un ambient espectacular, còmplice com per aixecar l’eliminatòria davant un equip, insisteixo, que no guanyarà la Champions ni que li regalin, de nou, una expulsió i un penal. No, no i no, aquest PSG no val ni cinc. I això és el més dolorós del que va passar ahir a la nit a Montjuïc: va passar el pitjor semifinalista de la Copa d’Europa. Segur.

I, ho sento (o no), però el tren blaugrana, el projecte grandiloqüent, sense gaire sentit, excessivament eufòric i innecessàriament irreal de Xavi i el trempat Joan Laporta acaba de descarrilar a l’estació més motivadora i il·lusionant de totes. I el seu compte ja està, de moment, en 0 de 3 i, diumenge vinent, en el majestuós Santiago Bernabéu, pot posar el tancament a un any on la il·lusió estava agafada amb pinces i el comportament de l’equip, ho sento, o no, feia témer un final així, malgrat les provocacions de Xavi a la sala de premsa.

El final d’un gran engany

Com he vingut comentant, aquest és el final d’un gran engany. Ara, sí, de la mateixa manera que ens vendran, perquè ja han començat a filtrar a la premsa amiga, que Nike els donarà més milions, quan han estat enganyant el món amb ofertes inexistents i creacions de samarretes pròpies, comentaran que l’any ha sigut formidable perquè ha aparegut la pedrera i Xavi ha de continuar.

Tindria gràcia (per no dir una altra cosa) que, ara, quan sembla tot el peix venut, ens vulguin consolar dient que el projecte que està en marxa, de la mà de Cubarsí i Lamine Yamal (¡quina careta quan el van canviar!), és el bo.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Ja, ¿i? Els que pregonàvem que aquest era el discurs, aquesta era l’aposta, aquest era el relat quan Xavi es va fer càrrec de l’equip (pedrera, paciència, complicitat, calma, ja arribarem, ja guanyarem, deixin-nos treballar) mai ens vam sentim enganyats amb aquesta manera de reconstruir un Barça, que crèiem en ruïna i en el qual s’han invertit centenars de milions.

PD. Per cert, Xavi, que va dir que mai tornaria a parlar de l’àrbitre, va tornar a parlar de l’àrbitre. Suposo que, després, renyaria Araujo i Joao Cancelo, ho suposo.