Demà m’afaitaràs

Aquell dia, sí, el primer dia de la temporada, Xavi, que va iniciar allà el seu compte d’expulsions, va qualificar el partit de "vergonya absoluta" (¿els sona?), "ha sigut una injustícia molt gran" i "no m’estranya que la gent no vulgui veure futbol". Just 32 jornades més tard, després d’un altre arbitratge de Soto Grado, Xavi no s’ha mogut ni un esglaó del seu lloc. En el pitjor estil Mourinho, ha continuat picant de peus a la zona tècnica, ha continuat protestant, l’han continuat expulsant, va dir que no guanyaria la Lliga i, en efecte, l’ha perdut a falta de sis jornades.

És evident que resulta molt més senzill escalfar els culers amb el victimisme dels temps de Joan Gaspart, dir que amb aquests àrbitres mai guanyarem la Lliga (i això que la van conquistar fa uns mesos), que dir la veritat, que explicar en què han fallat, que ser prou humils, esportius i professionals per explicar que la derrota a la Supercopa amb el Reial Madrid, a la Copa amb l’Athletic, a la Champions amb el PSG i a la Lliga amb el Reial Madrid és fruit d’una temporada desastrosa.

Fracàs rotund

Xavi i Joan Laporta, que quan els felicita el taxista pensen que els ha felicitat tot Catalunya, han fracassat de manera rotunda. El seu primer fracàs, que, tres anys després, miraran de revendre’ns. Va ser construir un projecte, un repte, un relat, una aposta grandiloqüent quan no tenien elements per a aquesta proposta i, pitjor encara, quan anaven a malgastar-se els diners en fitxatges de conveniència, entre amics, ni tan sols low cost, perquè el Barça s’ha gastat centenars de milions en aquesta plantilla.

I, 32 jornades després, es produeixen dos esdeveniments esperpèntics. Laporta es col·loca davant una càmera i protagonitza el discurs més irrisori, victimista, pobre, ridícul, cutre, impensable, innecessari, petit, inferior i vergonyós de les últimes dècades. Cert, un discurs populista, en la línia d’Aló presidente, dirigit a la seva gent, als seus votants (30.184), als seus fidels, als seus seguidors, a la seva església, però buit, burleta, injustificable per als socis de l’estil Media Markt, del jo no soc tonto. I és que no es pot perdre tot, tant i malament, per culpa dels àrbitres.

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

I l’altra perplexitat que es produeix és que aquell entrenador que va dir a inicis de temporada "sé on soc i sé que si no guanyo títols, me n’hauré d’anar"; aquell tècnic que, al gener, va dimitir en diferit (i el van deixar); aquell míster que, dies després, va comentar que se n’anava perquè això era inaguantable, que li faltava energia, que la pressió de la premsa era insuportable, que no se sentia valorat i és "desagradable" ser entrenador del Barça; aquell preparador que el 23 d’abril ja ha perdut els quatre títols a què aspirava; aquell, Xavi Hernández, truca a la porta del president, toc, toc, i li diu que vol seguir.

I tot això ho fan, ho protagonitzen, ho escenifiquen, Laporta i Xavi, que ni tan sols són capaços de reconèixer un sol error en la gestió d’aquesta nefasta temporada. Em temo que el Barça, el més que un club, interessa ja a tan poca gent, que president i entrenador se sortiran amb la seva. Laporta li demanarà a Xavi que segueixi i Xavi repetirà el discurs intimista, sentimental, de jo he sigut culer tota la vida i sempre estaré al servei del Barça i, si m’ho demana el president, seguiré.