De la borratxera a la ressaca

Amb les pel·lícules, hem passat de la borratxera d’expectatives a la ressaca d’expectatives frustrades. Abans arribàvem a les estrenes amb el cap com un bombo. Arribàvem tan malalts de tràilers i avenços que quan teníem les pel·lícules al davant estàvem tan ebris d’informació i d’imatges que podia donar-se el cas (òbviament no sempre) que sortíssim de veure-les tal com entràvem. ¿Era possible sentir una revelació davant una pel·lícula que ja et sabies abans de veure-la? Sí, és clar, però també era poc probable. Les terribles circumstàncies han fet que una cosa que els últims anys havia sigut tan sagrada com la data d’estrena de les pel·lícules (sobretot de les grans, de vegades tancada abans que el guió) s’hagi convertit en un ball nerviós i dislocat. I en conseqüència la síndrome de la davallada postexpectatives boges ha donat peu a una altra de nova, la síndrome de la davallada per les expectatives interrompudes: «Ah, que Wonder Woman 1984 s’estrena per Nadal... ah, que es mou a l’estiu... ah, que passa a la tardor... ah, que s’estrena el Nadal que ve... ah, ¿però s’estrena?».

Tant de bo tots els nostres problemes fossin aquests, és clar (i parlo de l’efecte sobre l’espectador, no de les grandíssimes conseqüències de la pandèmia en la indústria). Però, tot i que sigui una síndrome assumible, aquest estat de permanent desconcert i frustració (no vull ni imaginar com han de viure aquests ajornaments els cineastes) d’alguna manera condiciona la nostra relació amb les pel·lícules. Quan finalment s’estrenin, ¿ens quedaran ganes de veure-les? ¿Ens semblaran relíquies malgrat lluir noves i esplendoroses? ¿Les associarem a un temps que preferim oblidar? ¿Les sentirem com els únics objectes preciosos que han sobreviscut a un naufragi? No ho sé. Potser és al revés, potser les agafem amb més força que mai i sense aquella vella sensació d’ensopiment per arribar-hi ebris. Ja veurem què passa. Però l’espera eterna i incerta condiciona la nostra relació amb les pel·lícules. I si condiciona la nostra relació amb les pel·lícules, per extensió condiciona l’impacte d’aquestes una vegada s’estrenen, l’empremta que deixen i l’espai que ocuparan d’aquí a uns anys.