ANÀLISI DEL DEBAT PRESSUPOSTARI

Les desgràcies privades i els comptes públics

«Dels comptes públics que estan a debat, i de l'altura política, dependran milions de destins individuals. També els recursos disponibles per gestionar el drama de la Covid, que és molt. O la possibilitat de revitalitzar la paraula 'reconstrucció'»

Es llegeix en minuts
Les desgràcies privades i els comptes públics

Mariscal

El Govern de coalició passarà aquest dijous, llevat d’alguna sorpresa, el primer examen al qual ha de sotmetre els seus nous pressupostos. El dia que s’aprovin definitivament, si s’aproven, seran els seus. Els seus comptes. És clar. Però també els teus. Els nostres. Els meus. I marcaran el camí d’un temps excepcional que mereixeria que els pressupostos més ambiciosos de la història d’Espanya (amb ajuda d’Europa i convivint amb una de les pitjors crisis que es recorden) fossin fills del consens. Del sentit d’Estat. De la responsabilitat històrica. 

De moment ja hi ha hagut set grups parlamentaris que han presentat esmena a la totalitat a l’esborrany pressupostari, amb la finalitat que fos tornat: El PP, Vox, JxCat, Coalició Canària, Fòrum Astúries, BNG i la CUP han coincidit en aquest objectiu. I ho han fet amb arguments ben diferents i tons diversos tot i que, en general, col·locant el pim-pam-pum polític per davant de la discussió sobre partides, prioritats i números. Gairebé amb tota seguretat, fracassaran en aquest primer intent de bombardejar els comptes però... ¿què passaria si ho aconseguissin? Que continuarien vius els pressupostos de l’exministre popular Cristóbal Montoro, prorrogats i reprorrogats fins a límits que superen el que és raonable per la incapacitat de la classe política de superar-los. 

El factor Bildu 

Passat el primer examen, el de la totalitat, quedarà encara per endavant una llarga tramitació. I llargues jornades de negociació i retrets. La coalició de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, que compleix aquest dijous un any de vida, pretén tenir quadrat el cercle pressupostari al desembre, si pogués ser amb més recolzament del que van aconseguir per a la investidura. Això sí, el PSOE i Podem discrepen en les preferències sobre quins nous grups s’haurien de sumar a la seva llista d’avals: Als socialistes, el seu desig que els taronges es converteixin en socis estables se li torça. Arrimadas ha decidit que Cs no pot abordar les pròximes eleccions catalanes sense haver exigit –i ja ho ha fet– que l’Executiu renegui del seu pacte amb ERC, el que permet que el castellà deixi de figurar com a llengua vehicular a Catalunya.

Et pot interesar

Tampoc hi ajuda que Podem hagi arrossegat a l’acord sobre els números Bildu. Ni que el vicepresident Iglesias, malgrat saber les tensions que genera dins del mateix PSOE la proximitat als d’Arnaldo Otegi, es permeti remarcar que «la política és també l’art del que no es veu», jugant amb el perillós suggeriment dels pactes secrets. No està el forn pandèmics per a jocs. Ni d’uns, ni d’altres. Cartes sobre la taula. I que jutgin els ciutadans, els amos dels pressupostos.

I és que dels comptes públics que estan a debat, i de l’altura política, dependran milions de destins privats . També els recursos disponibles per gestionar la desgràcia –molta– que continua deixant al seu pas la Covid-19, o la possibilitat de revitalitzar el concepte «reconstrucció» de l’Estat del benestar o de la malmesa economia. Gairebé res.