Recol·locar Barcelona davant el nou escenari

Algú ens dirà que s’estan llepant les ferides perquè vuit mesos després d’iniciar-se la pandèmia no s’ha fet el primer pas bàsic: salvar els sectors més perjudicats i desprotegits, és a dir, el petit comerç, la restauració, l’hoteleria, ertos i ICO a part, amb diners públics immediats i desemborsats –com a França–. Té tota la raó qui afirmi això. 

Arribem tard al primer pas que no s’ha fet. Probablement, per això el segon no arrenca. Com si estiguéssim esperant que tot canviés per art de màgia i tornés el passat. Els pròxims anys no seran com l’any passat o l’anterior. Per això, s’imposa preguntar-nos sense embuts, ¿com es pot recol·locar una ciutat turística com Barcelona davant el nou escenari? La resposta la té el sector públic, el privat i la ciutadania conjuntament, tot i que veiem pocs mecanismes per resoldre-la.

Viurem un futur d’incertesa –¿més onades?, ¿altres pandèmies diferents i enrevessades?, ¿canvis més radicals dels previstos en els hàbits de consum?–, però apareixen una sèrie de certeses que cal identificar i buscar els instruments i els plans per emprendre-les.

La primera de les certeses és que bruscament vindran menys turistes internacionals i caldrà mimar molt més els locals, els de proximitat i els nacionals, i públics nous molt interessants. No sembla difícil per a una ciutat que en el passat ha resolt necessitats i satisfaccions diverses de molts.  Ocorre que la Covid obliga motu proprio a reduir el creixement de l’oferta turística desbocada que podia conduir a mitjà termini a la banalització de la ciutat, a la gentrificació d’alguns barris. 

La segona és que caldrà reduir la planta turística en general, comerços, hotels, restaurants i altres serveis. És el problema dels negocis presencials en l’era tecnològica. Cal aprofundir en la digitalització i trobar noves emprenedories, noves ocupacions i nous interessos a dins. El ‘coworking’, les ‘pop-up stores’, el lloguer, la reconversió dels locals en apartaments o estudis a peu de carrer s’ofereixen com alternatives en marxa. Això requereix negocis amb més dimensió, via grup propi, cooperatiu, de compra, de serveis o un altre tipus. 

La tercera és que els preus dels serveis turístics hauran de ser més elevats, ajustats al seu valor real. Els clients reclamen millors serveis i estan disposats a pagar-los. Més ara. Només falta que la ciutat s’ofereixi per a la ‘premiurització’ desitjada i no per al ‘low cost’. 

Notícies relacionades

Euskadi, la vida continuarà igual

La síndrome de la rentadora

I la quarta és que al canvi necessari només s’hi arribarà per dues vies: la cooperació efectiva publico-privada, com en els moments millors de la història de la ciutat, lluny dels recels històrics, i la descentralització dels actius turístics cap a la segona i tercera corona de la ciutat, com molt bé podria ocórrer en el cas del museu Hermitage.

Utilitzar una mica de la nostra història no ens aniria gens malament.