Gaza

Com no horroritzar-se

Associated Press/LaPresse / LAP

Quan tenia nou o deu anys, els meus pares estaven subscrits al Cercle de Lectors. La família arribava justa a final de mes, però ells donaven una importància capital als llibres i al saber. Érem assidus de la biblioteca pública. Els meus progenitors compraven clàssics, novel·les d’humor, atles i una enciclopèdia per volums. Darrere, en el buit de l’última lleixa enganxada gairebé al sostre, hi havia un volum amagat perquè els nens no l’agaféssim. Un llibre prohibit, per a què vols més imant. Va fer falta un pla, però quan els adults van faltar alhora, vam aconseguir treure’l i fullejar-lo: era d’història, sobre l’alliberament dels camps de concentració nazis, amb fotos. No m’oblidaré mai de l’impacte, vaig tenir malsons durant setmanes, encara avui veig aquestes imatges de cranis apilats, de persones demacrades, de muntanyes de robes i sabates. Els vagons, els forns, les xemeneies, els llits, els patis. No vam poder amagar la malifeta, ens van notar que alguna cosa havia passat. No és que la Segona Guerra Mundial ens agafés de nou, havíem vist dotzenes de pel·lícules. Però allò era una altra cosa, la veritat despullada, la constatació de la mort sistemàtica de milions d’éssers humans. El mal absolut. La realitat. Com van poder fer això als jueus, quina espantosa cadena d’accions i omissions va portar a l’Holocaust. Poc després vaig llegir El diari d’Ana Frank, i vaig plorar a raig. Li vaig preguntar a la meva mare per què no la salvaven al final del llibre. "Perquè no va ser això el que va passar", em va contestar, "aquesta nena era una nena de veritat". Amb cada novel·la que llegeixo, pel·lícula, documental o article sobre el pla d’extermini del poble jueu em torna intacte aquest primer horror. Quant m’alegrava situar-lo en el passat, i no ser coetània dels seus perpetradors.

Difícil d’acceptar que de semblant patiment en derivi el genocidi al qual assistim, comès pel Govern ultra d’Israel contra els palestins, els amos primers d’aquesta la seva terra promesa. No pot ser venjança històrica, l’objecte de tant acarnissament no apareixia al llibre prohibit que vaig trobar de petita; tampoc serà justa, per desproporcionada, tot i que respongui a un atemptat terrorista. El sanguinari Netanyahu és un polític amb un propòsit, el de mantenir-se en el poder, que s’ha buscat un enemic que pugui aniquilar i socis sense escrúpols. Cada dia cadàvers diminuts embolicats en llençols. Aquests nens són de veritat, ahir eren vius com els nostres fills. Els disparen, els tiren bombes, els maten de fam quan esperen a la cua dels aliments. Un poble perseguit, arraconat, colpejat fins a l’extinció. Famílies senceres, sanitaris, periodistes. Milers d’assassinats i milers de persones obligades a fugir. Els estem veient morir en directe des de fa mesos. De boques callades respecte a la massacre de Gaza hem sentit la paraula violència aquest cap de setmana amb la suspensió de la final a Madrid de la Volta ciclista, per incidents aïllats en les protestes creixents contra aquesta violació dels drets humans. No em sap greu pels que es forren organitzant esdeveniments esportius massius ni pels abanderats d’Israel i la seva infausta causa, sí pels esportistes. Però és que estem assistint a un holocaust contemporani i el mínim és horroritzar-se..

Temes:

Gaza Humor Govern Israel

Inicia sessió 0 Comentaris