La malentesa complicitat masculina

Fernando Simón ens va mostrar la seva pitjor cara fa uns dies en una entrevista a Youtube expressant un comentari masclista i groller sobre el col·lectiu d’infermeres. S’ha disculpat però el mal està fet. 

Després d’haver sigut la imatge –en alguns moments de la gestió de la pandèmia– d’una nova masculinitat no prepotent, no masclista, horitzontal i dialogant ens trobem amb un Simón al més pur estil ‘machirulo’. 

Més enllà de l’episodi en si mateix hi ha dues qüestions importants a destacar aquí que poden quedar invisibilitzades amb el soroll inicial. D’una banda, constato, una vegada més, el cinisme sense límits dels partits i mitjans de comunicació de dretes d’aquest país. Sembla que a partir d’aquesta situació han descobert el feminisme i les reivindicacions de les dones. Semblaria –si no fos perquè sabem que han amagat molts ‘cadàvers’ dins de l’armari– que realment els importa la cosificació de les dones i els sembla intolerable el tracte vexatori per part de figures polítiques de rellevància. El desplegament d’articles i declaracions ha sigut majúscul. Espero que ho mantinguin, però tinc la ferma sospita que, com sempre, s’apropien de les lluites de l’esquerra de forma instrumental per aconseguir el seu propòsit; en aquest cas és defenestrar a Fernando Simón, però no pel seu comportament a l’entrevista de Youtube, sinó per la gestió de la pandèmia. En altres casos hem vist com instrumentalitzaven la paraula ‘llibertat’, els drets i fins i tot la participació política. 

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

D’altra banda, tornem a Fernando Simón, és probable que les dues versions que hem vist d’ell siguin veritat. Sí. Quan torno a veure l’escena de dos periodistes jugant a la complicitat masculina i Fernando Simón entrant al drap no puc evitar pensar una obvietat: queda molt per fer; però segurament molt en una direcció que no acostumem a preguntar-nos i que és: ¿per què un home, fins i tot havent evolucionat en la seva visió i pràctiques individuals respecte a la masculinitat, no pot sostreure’s a aquesta complicitat que es genera entre homes i que es basa a deixar la dona en mal lloc, a menysprear-la o a reduir-la a ser un objecte? ¿Per què els homes per relacionar-se i reconèixer-se entre ells apel·len a un codi que es basa a situar-se per sobre de les dones?

És exactament això el que va fer Simón en aquest episodi, donar aquest missatge: «Tot i que en part ja no soc d’aquest tipus d’homes continuo sent dels vostres i puc tornar als codis de la masculinitat tradicional sempre que em convingui». És en aquests codis compartits –que gairebé mai s’anomenen– i que molt sovint no escoltem les dones on es construeix i es legitima el masclisme. Com més avança el feminisme en la denúncia de la masculinitat hegemònica més necessita el masclisme buscar la complicitat del privilegi col·lectiu. I... la temptació és massa gran. Mostrar-se fora d’aquesta posició requereix valentia i convicció.