Trump enfanga el recompte de vots

Fidel al despotisme que ha caracteritzat el seu mandat com a president dels Estats Units, Donald Trump va decidir atribuir-se la victòria de matinada, quan quedaven milions de vots per comptabilitzar. Ho va fer quan estaven encara en joc estats decisius –Wisconsin, Michigan, Nevada, Arizona– perquè ell o el seu contrincant, el demòcrata Joe Biden, puguin proclamar-se vencedors. Trump en estat pur. Menyspreant les tradicions democràtiques del seu país, fins i tot l’opinió de molts republicans, utilitzant les banderes i els locals de la Casa Blanca, va protagonitzar una compareixença sense precedents en la qual va apel·lar al Tribunal Suprem per sancionar un suposat robatori de vots sobre el qual no va aportar cap prova. Era el Trump de sempre, barreja de mitges veritats –els seus bons resultats en estats que les enquestes van predir com a més ajustats, com Florida, Ohio i Pennsilvània– i mentides com l’anunci prematur de la seva victòria, que Twitter i Facebook van haver de puntualitzar per preservar la seva credibilitat.

Trump va tornar a ser l’home que mai perd, el que no pot perdre. Si al final agònic del recompte resulta elegit president, recordarà que ell ja va anticipar el resultat passades les tres de la matinada, i que el retard a anunciar la seva victòria va ser una maniobra desesperada de les elits polítiques, del ‘New York Times’, el ‘Washington Post’ i la CNN. Si això no passa, acusarà els demòcrates d’haver manipulat els vots per correu. Una acusació insensata, que pot fer que es llacin al carrer seguidors seus que es van ficar al llit convençuts de la seva victòria i que es poden despertar amb un ensurt de mil dimonis al veure que Biden encara té possibilitats de guanyar. Un trauma que pot portar els Estats Units al caire del precipici.

Una paradoxa

Pot semblar una paradoxa que Donald Trump enfangui el procés de recompte quan els primers resultats li van ser favorables i no està descartat que pugui guanyar (dimecres al migdia, hora catalana). En la seva compareixença, podria haver-se limitat a malparlar dels instituts demoscòpics que donaven a Biden entre quatre i set punts d’avantatge. Els sondejos han tornat a fracassar com ja va passar el 2016, quan van ser incapaços de captar l’onada de fons que jugava a favor de Trump. Una cosa semblant ha tornat a passar, posant de manifest la incapacitat dels demòcrates de superar la seva condició de partit elitista, allunyat de les preocupacions quotidianes de molts nord-americans. Si aquests perden, podran atribuir-ho a Biden, que no era, certament, el millor candidat per fer front a l’huracà que ha suposat Trump per a la política nord-americana.

Notícies relacionades

Eleccions EUA 2020: resultats definitius (amb mapa d'estats)

Reforma de l’administració

No obstant, no serà fàcil explicar com han tornat a fracassar contra els que han polaritzat el país fins a extrems desconeguts, contra el gestor imprudent de la pandèmia, contra qui ha empetitit els Estats Units al món, contra un president que va patir un ‘impeachment’ i diverses denúncies reiterades per assetjament sexual. Les victòries tot ho curen, i si Joe Biden i Kamala Harris arriben a la Casa Blanca, els demòcrates guanyaran quatre anys per entendre millor com Trump ha pogut treure aquests resultats i per què ells continuen perdent elecció rere d’elecció entre sectors populars, en particular els treballadors blancs afectats per la crisi i els llatins.

Un país debilitat

Sigui qui sigui el guanyador, els Estats Units sortiran d’aquesta contesa electoral debilitats. Com un país més pobre, més injust, més polaritzat i més aïllat que quan Trump va iniciar el seu primer mandat. No és fàcil entendre que tingui possibilitats de guanyar un segon mandat en aquestes circumstàncies. Amb prop de 10 milions de casos de coronavirus i un quart de milió de morts, després d’una forassenyada política d’immunitat de grup. ¿Com és possible? Entre les moltes preguntes que susciten els resultats obtinguts pels republicans, la de més difícil resposta és la seva victòria entre molts hispans. ¿Com explicar que tants llatins –no només els cubans– votin el president que ha aixecat el mur? És la ideologia, són els valors, idiota, respondria un dels assessors de Trump si li preguntéssim. I aquesta ha sigut, efectivament, la clau dels seus resultats. No ha sigut l’economia, tot i que la borsa li hagi donat un cop de mà. Ha sigut la seva sorprenent capacitat d’encapçalar l’onada de ressentiment cap a la política convencional que recorre l’Amèrica del Nord. Encoratjant la por, utilitzant la brotxa grossa per pintar una societat en blanc i negre. Desplegant un populisme 2.0. que pot fer estralls a mig món.

Com un país més pobre, més injust, més polaritzat i més aïllatprop de 10 milions de casos de coronavirus i un quart de milió de mortsla de més difícil resposta és la seva victòria entre molts hispans. aquesta ha sigut, efectivament, la clau dels seus resultats.  l’onada de ressentiment cap a la política convencional un populisme 2.0. que pot fer estralls