Fisk i l'ofici del corresponsal

Vaig coincidir per primera vegada amb Robert Fisk a la frontera de Chaman, entre el Pakistan i l’Afganistan, en la ruta que uneix les ciutats de Quetta i Kandahar. Era el desembre del 2001, en plena guerra de l’Afganistan després dels atemptats de l’11-S als Estats Units. Fisk sagnava copiosament d’una ferida al cap. Una multitud de refugiats afganesos amuntegats al camp erigit a la frontera l’havien agredit mentre treballava. ‘Si jo fos un refugiat, hauria atacat Robert Fisk’, va titular la seva crònica a ‘The Independent’. «O qualsevol altre occidental que pogués trobar», ampliava a l’article, en què contextualitzava l’atac que havia patit en les condicions de vida del camp de refugiats i el posava en proporció amb el fet que «milers de civils innocents estan morint sota els bombardejos nord-americans a l’Afganistan».

Fisk em va malacostumar. Corresponsal novell en el seu primer treball en una guerra, llavors vaig pensar que així és com un ha d’explicar les seves vivències a les zones de conflicte: contextualitzar i col·locar sempre la població per sobre de qualsevol altra consideració, ja fos un mateix, el teu Govern o el que se suposa que és el teu bàndol en el que es va dir la guerra contra el terror. Amb el temps em vaig adonar que Fisk no era la norma.

Al llarg dels anys vaig anar coincidint amb Fisk al mapa del convuls Orient Mitjà de principis de segle: Líban, Iraq, Israel, els territoris palestins ocupats, Egipte... D’atemptat en atemptat, de matança en matança, de camp de refugiats en camp de refugiats, en ocasions el veia al mateix hotel o cobrint la mateixa notícia que jo, i la seva presència era una ratificació: ser on Fisk era garantia no equivocar-se. Un dels seus llibres, ‘Pity the nation’, crònica de la tràgica guerra civil del Líban, és encara avui la millor guia per entendre la regió.  Si només es pot llegir un llibre sobre la zona, que sigui  ‘Pity the nation’, monument de l’ofici de corresponsal.

Fisk no feia presoners. Gran en la gran estirp de corresponsals anglosaxons, no negociava amb els principis de l’ofici: anar als llocs, parlar amb la gent, explicar el que veus i el que t’expliquen. Tenia les virtuts del millor corresponsal de guerra (coratge, excel·lent ploma), però sabia fer alguna cosa més, més difícil i valuosa: fugir de l’anècdota per contextualitzar el que succeïa sobre el terreny i discutir el discurs oficial. Fisk treballava per fer intel·ligible la complexitat d’una regió que és un embolic de fils, trames, drames, traïcions i dobles, triples, i fins a quàdruples jocs. Seva és una frase que tan bé resumeix la visió d’Occident respecte a la democràcia al món àrab: «Aquesta enutjosa mania dels àrabs de votar el que no toca...». Mai li van faltar admiradors ni detractors, des dels ‘lobbies’ proisraelians fins als que el van acusar de ser suau amb el règim sirià.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Parlar amb la gent. Anar on succeeixen les coses. Preguntar. Escoltar. Documentar-se. Contextualitzar. Dubtar, desconfiar, discutir el discurs dominant. Entendre. Explicar-ho bé.

Així de fàcil, així de difícil, és aquest ofici.