L'excepció Illa

Si alguna cosa ha caracteritzat la reacció espanyola a la pandèmia és la gran divisió, i el resultat no és satisfactori ja que som, amb 743, el país desenvolupat amb mes morts per habitant darrere de Bèlgica (946) i per sobre dels Estats Units (705). Que ahir Pablo Casado rebaixés la proposta de Sánchez de sis mesos d’estat d’alarma a vuit setmanes no és un bon indici. Però tampoc és lògic que Sánchez llancés el dels sis mesos –un termini molt llarg– sense haver-ho consensuat. Fins i tot Garamendi, el president de la CEOE, l’ha considerat excessiu. Falta diàleg abans d’anunciar mesures que, tot i que potser necessàries, no deixen de ser extraordinàries.

Però en el clima de crispació i d’absència de consens sorprèn, i deu indicar alguna cosa que el ministre de sanitat, Salvador Illa, sigui amb un 4,7 el ministre més valorat, juntament amb la titular de Defensa, Margarita Robles, rere la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que amb un 5 és l’única ministra que aprova, potser per ser vista com la més pròxima a la centralitat europea.

La pandèmia va malament, però Illa és ben valorat. Notable. Si passem de l’enquesta del CIS d’octubre a la més recent del CEO (el CIS de la Generalitat) ens trobem amb la mateixa sorpresa. Amb un 4,72, Illa és el tercer polític català mes valorat, per sota de Oriol Junqueras (5,61) i de Marta Rovira (4,9), però bastant per sobre de Torra (4,19) i Puigdemont (4,17). És una nota molt alta per a un polític no nacionalista. El següent, entre els que tenen una forta notorietat, superior al 60%, és Miquel Iceta amb un 4,01.

¿Per què Illa és un dels ministres d’Espanya i un dels polítics catalans més valorats, malgrat que s’enfronta a una pandèmia terrible a tots els països i quan els resultats espanyols estan lluny de ser òptims? La resposta no és fàcil perquè, a més, els ministres del PSOE no tenen prejudici favorable en l’electorat nacionalista i el PSC no és tampoc ben vist per la dreta espanyola.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una clau deu ser que el ministre sempre ha fugit de la crispació i l’atac dur als contraris. S’ha comportat més com a governant que com a home de partit i s’ha esforçat a destacar els punts de trobada, per escassos que fossin, amb els consellers de les seves mateixes competències de les comunitats autònomes amb independència del color polític (socialista, popular o nacionalista) dels seus governs. I no ha fet desqualificacions generals. Fins i tot en l’últim i fort xoc amb la Comunitat de Madrid, sense deixar de ser contundent –per exemple, en el debat a la Comissió de Sanitat amb Ana Pastor– va saber mantenir les formes.

Si els electors premien la serenitat en el discurs i la contenció a l’expressar les diferències, l’excepció Illa serà un senyal positiu.