Desnonaments, l'onada que ve

Els desnonaments s’han activat i ho han fet amb virulència. El mateix Ajuntament de Barcelona reconeix que se n’arriben a notificar més de 80 en una sola setmana. No hi ha manifestacions multitudinàries per denunciar-ho, potser perquè el coronavirus ens fa difícil assumir més problemes col·lectius, perquè estem al límit del patiment o perquè els desnonaments mai han fet sortir massa gent al carrer. No hi ha grans protestes però sí que hi ha resistència veïnal, aquesta mai falla. Les efectives i matineres «rues de veïns antidesnonaments».

Unes concentracions que s’autogestionen a través de les xarxes socials i que s’organitzen per començar a les portes del primer llançament del matí. Allà s’ofereix certa resistència i s'intenta pressionar perquè no s’acabi fent, un cop resolt, els veïns van a peu a l'altre desnonament previst, a vegades n'arriben a coincidir tres o quatre en un mateix matí i en un mateix barri, i així successivament. Últimament aquestes rues tenen poc de rua i molt de protesta. La tensió en els desnonaments creix al mateix ritme que creix la presència policial. Ho hem vist a Ciutat Vella i a Nou Barris, però també a Sants, a Horta i a l’Eixample. Desnonaments de famílies amb una dotzena de furgons dels Mossos antiavalots a la porta, amb agents saltant pels terrats i retirant a la força, i en algunes ocasions a cops, veïns i activistes. Els mateixos Mossos, a través d’un dels seus sindicats, han posat en qüestió el paper policial que els toca fer per acompanyar les comitives judicials.

Bona part dels desnonaments previstos se suspenen, però poques vegades s’acaben de la millor manera: acordant un lloguer social que els inquilins puguin pagar. La majoria es paren per aquesta resistència veïnal, tot i que això vol dir que la comitiva tornarà d'aquí a unes setmanes. La justícia, en aquests casos, no s’atura.

Notícies relacionades

Les tres grans idees de l’FMI

Eixample a dues velocitats

I així és com viuen molts veïns, d’ordre de desnonament en ordre de desnonament, esperant que hi hagi un miracle. Celebren quan la comitiva judicial gira cua, però saben que tornaran i que el problema no s’ha solucionat. Viuen com la veïna del carrer d’Aragó, amb la mudança a mig fer, per si la pròxima vegada no hi ha sort i cal deixar el pis molt a correcuita. I aquest dia arriba, i els veïns afectats marxen de casa seva i desapareixen. Tenen el poder de fer-se invisibles. Molts desnonats cauen en l’absolut oblit. S’acabaran buscant la vida, moltes vegades amb el suport incondicional de les associacions veïnals, o aniran de pensió en pensió o a un pis provisional d’emergència. Començaran un llarg camí d’ajuts i tràmits i pocs els seguiran la pista. Problema resolt, o no.

Les coses no van bé i aniran pitjor. Un símptoma que també comença a notar l’Aliança contra la Pobresa Energètica. Han detectat un augment de persones en les seves assemblees. Això vol dir que hi ha més gent que comença a tenir dificultats per pagar les factures i quan no es pot pagar el rebut de l’aigua, la llum o el gas, vol dir que potser aviat no es podrà pagar el pis. El degoteig dels que ja estaven malament i dels que se sumaran a aquesta crisi serà imparable, per això potser cal fer alguna cosa més que moratòries de difícil aplicació i que, avui per avui, no han aturat l’onada que està venint. Una onada que tot apunta que es convertirà en tsunami i que esclatarà als morros d’unes administracions més noquejades que mai i amb el poc habitatge social de sempre.