Anàlisi
El túnel de Puigdemont
A l'expresident i les seves hosts només els queda el recurs a la desqualificació de la resta. De JxCat a Nosaltres Sols, cada cop més sols, no hi ha una gran diferència
zentauroepp54242927 grafcat137 barcelona 25 07 2020 el presidente de la gene200725222856 /
No falta gaire perquè fins i tot els més intrèpids i esforçats sapadors s’adonin que per molt que esgarrapin la roca, el forat de sortida del túnel, a l’altre costat de la muntanya, es troba a una distància impenetrable. Per fer una mica de memòria, recordarem que, segons els abanderats de la quasi victòria del 2017, a principis del 18 l’independentisme es trobava a poca distància de fer el cim. Bé, doncs ara, els que en comptes de reconèixer, no els disbarats en la gestió post-1-O, sinó el seu posterior error de percepció amb l’ús immoderat de la metàfora de l’Everest, insisteixen que amb una temporada més d’excavació a les fosques, és clar que amb pic i pala en comptes de tuneladora, es veurà per fi la llum de la independència. També callen els processistes de dretes que, temorosos de la CUP, pretenien presentar-se com campions de la pressa i la impaciència i es veuen obligats a abandonar metàfores rocambolesques com la d’«estem fent sal», en referència a una suposada desobediència civil creixent, cridada a tornar-se tsunami en un tres i no res.
Doncs bé, el febrer de l’any vinent n’hauran passat més de tres des de les eleccions del 155 i som allà mateix. Si via hi ha a la independència o, encara més inversemblant, a una millora de l’estatus de Catalunya, ben segur que no es troba al final del túnel de Puigdemont. Els que esgratinyen a la galeria ho neguen, però acabaran per desfilar i sortir per l’únic forat disponible, que és el d’entrada. La llum no se sap on és, però l’aire imprescindible per respirar no és allà dins, i més val deixar a algun col·lega l’explotació de la metàfora del túnel sense ventilació on els ‘hiperventilats’ s’animen entre ells i es conjuren a no retrocedir ni un pam, mentre es refermen en la vana esperança que Europa està a punt, si no de reconèixer, sí d’obrir una via de fet a l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans.
Com a Tarradellas, que a través de les seves cartes deslegitimava tota acció interior del catalanisme, la que finalment va propiciar el seu retorn, a Puigdemont i les seves hosts només els queda, no el convenciment que pel seu túnel s’arriba a la independència, sinó el recurs a la desqualificació de la resta. Els d’ERC, per traïdors. Els que s’han quedat al PDECat, perquè a més de seguir les passes claudicants de Junqueras no són capaços de fer foc nou i renunciar a l’herència de la part més fosca del pujolisme. I els altres, els de la CUP, perquè una cosa és ser germans de maximalisme teòric i una altra denunciar-los, ¡a ells!, per processistes i repressors. De JxCat a Nosaltres Sols, cada cop més sols, no hi ha una gran diferència. I menys que n’hi haurà si es compleix el pronòstic derivat de la metàfora del túnel i el 14-F certifica el final dels ímprobes treballs dirigits per la prodigiosa intel·ligència de Waterloo, prodigiosa i per això indissoluble de l’automitificació. Un final que la infructuosa presidència de Quim Torra, animant els del túnel mentre els aporrinava des del confort de la Casa dels Canonges, anuncia als quatre vents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
