Al contraatac
«Em dic Carles i soc un tap»
Dos jóvenes pasan ante una oficina de empleo en Madrid, el pasado 5 de mayo. /
Fa un parell d’anys em vaig plantejar seriosament fer un canvi en la meva vida professional. Després de quatre dècades d’exercir el periodisme, de disfrutar-lo i patir-lo, vaig pensar que tocava un canvi. No per fatiga ni per afartament –m’ho passo molt bé a la ràdio i crec que es nota– sinó pel convenciment que no és bo eternitzar-se, que cal donar el relleu. I així ho vaig exposar als meus caps actuals, amb algun dels quals, per cert, m’uneix una bona amistat. No dec tenir grans dots de persuasió perquè vaig entrar proposant un canvi i vaig sortir amb un compromís per a diverses temporades més al capdavant de La Ventana. Dono la meva paraula –si encara val aquesta garantia– que no era una tàctica per millorar condicions ni obtenir afalacs. Els que em coneixen ja saben que la cosa no va per aquí, però aquests mateixos m’han sentit fa temps lamentar l’efecte tap que exercim sobre els que venen darrere.
Ara celebro que el professor Josep Sala i Cullell hagi publicat un assaig amb aires de denúncia, titulat precisament així: ‘Generació tap’. Té arguments, perquè els «tapats» són gent més formada –almenys si la comparo amb mi–, més ben preparada, però amb unes expectatives de progrés raquítiques. Tampoc és que nosaltres a la seva edat visquéssim en els mons de Yupi, però hi havia possibilitats sòlides de créixer si t’ho curraves. No obstant, actualment l’ascensor social es manté encallat en la planta baixa i una generació –o algunes– a la qual se li van exigir estudis i sacrificis amb la promesa d’obtenir benestar es considera estafada. I a sobre hi ha qui els mira des de la planta catorze amb superioritat moral.
L’altre dia m’explicaven com es referia un prestigiós director de cine al treball d’un col·lega més jove: «El que fa aquest noi...». És en aquesta displicència on nia part del problema. Mai he hagut d’assistir –toco fusta– a una reunió d’Alcohòlics Anònims, però m’impressiona la imatge d’una persona asseient-se en el cercle de cadires per confessar públicament la seva addicció. I avui em sento una mica així: «Em dic Carles i crec que soc un tap». ¿Què fem?
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
