A propòsit del poder judicial

Amb la seva negativa a renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el PP està manifestant una total deslleialtat al mandat constitucional a més d’una indecorosa instrumentalització política de les obligacions que la Carta Magna imposa al poder legislatiu en l’elecció dels membres de l’òrgan de govern dels jutges. En dues ocasions, des de novembre del 2018, quan caducava el mandat del CGPJ, el líder popular, Pablo Casado, va trencar els acords que ja estaven pràcticament tancats amb el Govern. Les raons esgrimides han sigut diverses, però donen lloc a la sospita que després d’aquests incompliments hi ha el desig de mantenir la composició actual del CGPJ, que reflecteix la majoria absoluta que tenia el PP quan es va elegir. Tampoc és acceptable la condició de Casado que només s’asseurà a negociar si Pedro Sánchez fa fora Unides Podem de l’Executiu.

Tot i que aquesta situació podria haver canviat aquest divendres amb la disposició manifestada pel president a pactar amb el PP «ja» i la del negociador popular, Enrique López, que va rebaixar les condicions de Casado que UP no participi en la negociació, continua sent evident que ha sigut l’intolerable obstruccionisme del PP el que ha portat el Govern a buscar una solució legislativa que permeti nomenar els nous vocals del CGPJ.

L’Executiu, no obstant, hauria d’haver plantejat una alternativa més meditada i conforme a la transcendència de l’assumpte sobre el qual s’ha de legislar i haver evitat que la seva proposta es percebi com a improvisada i visceral. Hi ha criteris d’oportunitat política que no s’han tingut en compte, com tampoc semblen haver-se sospesat prou algunes conseqüències de la reforma.

Segurament és adient limitar els poders i la capacitat d’actuació d’un CGPJ caducat, com passa amb els governs quan entren en funcions, però els efectes que pot tenir la decisió de rebaixar l’exigència dels tres cinquens de les cambres a la majoria absoluta per a l’elecció de 12 dels 20 vocals, en una segona votació, exigeixen una reflexió més gran. Especialment perquè els altres 8 han de reunir aquesta majoria per mandat constitucional i això plantejaria diferències inconvenients al si de la institució. És probable que la reforma plantejada no sigui inconstitucional, tot i que sí que sembla un error polític. Pel que ja s’ha exposat i perquè, si es modifiquen les majories necessàries per a aquesta elecció, els canvis parlamentaris després de les eleccions podrien donar lloc a indesitjats vaivens en un poder judicial elegit sense necessitat d’un consens més gran.

La proposta aporta, si és possible, més arguments per a la crispació a Casado que, en un exercici de deslleialtat amb el país, ha anat fins i tot a queixar-se a Brussel·les. El toc que la Comissió Europea ha fet al Govern pot tenir poc recorregut, però no deixa de ser molest per a Sánchez. Queda, no obstant, un fil d’esperança: que en la negociació a la qual ara semblen disposats es replantegi la reforma legal i es recuperi aviat la normalitat institucional.