L'idil·li entre directors i festivals

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Poso un parell d’exemples relacionats amb el Festival de Sitges, que se celebra fins al pròxim diumenge. Un és Brandon Cronenberg, que en vuit anys salta de descobriment (amb la seva magnífica ‘Antiviral’) a director d’una de les pel·lícules més esperades i aplaudides d’aquesta edició, ‘Possessor’. I que es consagra a la velocitat del llamp com un dels noms clau del fantàstic contemporani. Un altre, encara més clar, és Quentin Dupieux, directament un dels cineastes més admirats i estimats pel públic del festival. L’estrena de ‘Rubber’ (2010), pel·lícula sobre un pneumàtic assassí, suposa l’inici d’un bonic (i delirant) idil·li entre el públic de Sitges i un cineasta tremendament personal i atípic les pel·lícules del qual es reben amb un entusiasme genuí i contagiós: les projeccions de ‘Mandíbulas’ han sigut màgiques.

Potser tot això sembli un simple apunt mitòman per la meva part, i potser ho és. Però crec que això no anul·la l’estimulant d’aquesta relació entre el públic i els cineastes habituals d’un festival, i l’important que és que els festivals consolidin aquest vincle. Bàsicament perquè d’allà surten línies de conversa: discutir sobre l’evolució (sigui en positiu o en negatiu) de la filmografia d’aquests autors implica, en el fons, parlar de cine. I, al final, consolidar als festivals aquest espai (físic o virtual) per parlar sobre cine és tan important com triar les pel·lícules adequades.