Una realitat perversa

De vegades m’agradaria ser una altra persona. Ahir a la nit, a la terrassa d’una casa del carrer del darrere, uns xavals van muntar una festa a deshores. Passaven les quatre de la matinada i les rialles, les cançons i els crits no em deixaven dormir. Vaig sortir a la finestra per admirar el paisatge i el que he dit: de vegades m’agradaria ser una altra persona. No una d’aquestes que tan bé s’ho passava ballant com un ‘moñeco’, cridant com un vedell i bevent com un semideu aliè a les ressaques, no. Tampoc un d’aquests joves que vaig observar, de cabell revolt, dubtós gust musical i aire despreocupat, no. M’agradaria haver sigut el tipus de persona que en aquestes situacions no dubta a posar-se el batí, trucar a la policia i llançar objectes contundents des de la finestra, sí. Però ni una ni l’altra, així estic ara: massa vell per organitzar una festa així, amb els nens a casa, i massa jove encara per actuar com un vell rondinaire.

Ara tinc mentalitat de migcampista defensiu, de lateral complidor, de ‘bonnoi’ del planter. Bastants problemes hi ha pel món perquè jo em converteixi en el problema d’algú. Com que els de la festa no em deixaven dormir, vaig tornar al sofà per continuar patint amb les finals de l’NBA. No volia veure el partit perquè sospitava que els Lakers guanyarien l’anell i em posava malalt només d’imaginar els suplents fent el beneit a la banqueta, que no els suporto, que treuen el pitjor de mi les celebracions pallasses de la banqueta dels Lakers, segurament perquè vaig amb els Heat, que potser fan el mateix els suplents dels Heat, però a mi no m’importa, a ells els ho permeto. De vegades m’agradaria ser una altra persona. No un d’aquests megamilionaris sobreactuats a punt d’aconseguir la glòria, no. Tampoc un d’aquests aficionats sans i modèlics que només es fixen en el joc, no. M’agradaria ser el tipus de persona l’estat d’ànim del qual no depèn del resultat d’un partit, sí. De vegades m’agradaria ser un exemple, una altra persona.

No tenim remei

Perquè en l’esport es produeix una realitat perversa. Com més odies el rival, més et doldrà perdre, però més feliç et farà guanyar-lo. Cal acceptar aquest risc, cal firmar aquest tracte. Com més pateixis durant un partit, més satisfactòria serà després la victòria. Per això el veiem tot i que sàpigues que ho passaràs malament, tot i que sàpigues que si perds et sentiràs fatal, per això paguem per un suplici íntim que prefereixo portar en silenci. Perquè la recompensa és immensa i perquè no tenim remei.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquest matí, quan ha sonat l’alarma del despertador, el meu primer pensament no ha sigut la festa que no em deixava dormir, sinó la victòria heroica dels Heat. I tenia fins i tot ganes de viure. La son amb prou feines pesava.

Som el que som, no el que volem

De vegades t’agradaria ser una altra persona, de vegades ho penses, però som el que som, no el que volem. Soc el que soc, no el que vull. Un futur calb que no ho sabrà assumir i es pentinarà amb trucs el cabell. Un que anomena ‘picsa’ la pizza, un que a la mínima ensenya fotos dels seus fills, un que diu «ja quedarem» i després mai truca. Un enganxat per sempre a la malvolença de l’esport. Un addicte a l’odi volàtil amb premi, també en partits qualsevol de matinada.