Esdeveniments

Imaginin néixer a Madrid als anys vuitanta i presenciar als noranta una cosa similar a una epifania: el gol de Mikel Lasa al Sevilla des de més enllà del centre del camp. Imaginin arribar a l’escola l’endemà i veure tots els nens intentant replicar al pati el gol de Lasa, ja conegut com Lasazo. Imaginin retallar dels diaris els nombrosos gràfics del Lasazo i penjar-los a les parets de la teva habitació. Imaginin créixer mitificant aquell gol, sense pensar que potser no va ser per a tant. Imaginin anar al Bernabéu cada dues setmanes esperant tornar a veure una cosa similar al Lasazo, amb fe infinita però sense sort, any rere any.

Imaginin, pel que sigui, faltar al recent Reial Madrid-Elx. Imaginin ser un fanàtic del Lasazo i perdre’t la versió millorada que va firmar Arda Guler, el Lasazo amb wifi, el Gulerazo. Imaginin escoltar l’endemà que t’has perdut un gol històric. Imaginin tot això i veuran que al final, en efecte, no era per a tant: han passat uns dies i ja ningú parla del suposat gol històric.

Tant partit, tant estímul i tant drameta superficial que ja res deixa marca. Què està passant.

Emocions fortes

Dit això, no acabo de comprendre els que desitgen viure esdeveniments històrics. De vegades escolto frases del tipus ‘m’hauria agradat viure la Revolució Francesa’ i penso ‘escolta, pensa-t’ho millor’. No acabo de comprendre aquells que busquen emocions fortes i menyspreen l’avorriment. Per què voldria jo viure la presa de la Bastilla, si ja em sembla massa estressant un partit entre el Castelló i la Cultural Lleonesa. Ni boig m’agradaria viure la Revolució Francesa. Ni tan sols el Maig del 68, que ja ho vaig escriure alguna vegada: tant de bo estar al maig del 68, però el maig del 2068, jubilat i en batí, esperant la mort.

A partir de certa edat (la meva), l’emoció està sobrevalorada. Una vegada a l’any, doncs bé, una vegada a l’any està bé remuntar amb dos gols en el temps de descompte. Però, per norma, dona’m partits sentenciats al descans, dona’m segons temps de pur maquillatge, dona’m finals tediosos que no necessito el sofriment per passar-ho bé. No he sigut més feliç en un estadi que en una ratxa insòlita del meu equip, que va enllaçar una golejada després de l’altra el 2023. Llavors trobava a faltar el drama. Em vaig acostumar ràpidament a l’abundància. Alguna vegada vaig fer fins i tot l’onada.

És un tema que acapara tota la meva atenció: es parla molt sobre la manera com canvia el futbol i es parla menys sobre com anem canviant nosaltres. Sobre com va canviant la nostra relació amb el nostre equip. Diria que es van repetint alguns patrons: sobreestimem el que vivim de nens (ja sigui per ‘bo’ o per ‘autèntic’), de vegades ens agradaria però no sabem deixar-ho, i menyspreem per norma els canvis.

Notícies relacionades

Pogacar s’enfronta al repte d’una Milà-San Remo que mai ha pogut guanyar

Audrey Pascual: "Sempre he buscat la meva pròpia manera de fer el que els altres feien"

Immaduresa

Si m’exigeixen que tregui alguna conclusió, aporto aquesta: el futbol és dels xavals. El futbol marida a la perfecció amb aquesta actitud immadura i insolent, el futbol empeny a equivocar-se i construeix l’etern des de l’efímer, una energia capturada en un moment, això és el futbol. I per això el cor del futbol és dels xavals i els altres girem als voltants per molestar el mínim possible, com van fer un dia els nostres pares, i com faran després els nostres fills quan siguin més grans.